A L' ALTRA PUNTA DE LA CORDA
No ens enganyem, el món de la muntanya és prou tancat. A voltes és difícil trobar gent amb la qual escalar, amb la qual eixir a fer activitat. Però jo he tingut molta sort. Molta. Des del principi vaig coincidir amb un grup de cracks, que em van ensenyar i em van permetre compartir amb ells la muntanya. Mira que és difícil trobar companys de cordada… doncs en aquell moment (cap a l’any 2009) i en aquell lloc (el Centre Excursionista d’Alginet), coincidirem lo milloret de cada casa. Va ser com tocar-me la loteria, però millor... el que passa és jo això encara no ho sabia.
A Bauti el vaig conéixer al principi, i des del primer moment formàrem una cordada un poc peculiar. Jo sóc xicotet i lleuger, i Bauti era un tiarró de 85 kg amb pinta de víking hipster. A mi m’agradava la idea d’eixir a la muntanya amb ell perquè em donava la sensació que, si en qualsevol moment jo em lesionava i no podia caminar, ell seria capaç d’agafar-me d’una revolada, tirar-me damunt del seu llom i arribar al cotxe sense massa problemes, independentment de la distància. Era un tipus molt fort, en tots els sentits. Sempre tranquil, sempre mantenint els nervis controlats, fins i tot quan, dins de territori xiricaua, les coses es posaven un poc lletges.
En tots els anys que escalàrem junts, sols el vaig vore perdre un poc els papers el dia que escalàrem la via Entorns, a la cara oest del Puig Campana. És una via de més de 800 metres, i aquell dia de juny feia molta calor, portàvem ja unes dotze hores escalant, estàvem deshidratats i trencats pel cansament, i sabíem que encara ens quedaven uns quants llargs i que possiblement se’ns podia fer de nit abans d’arribar al cim. En aquell moment, Bauti, en arribar a la reunió, es va adonar que havia perdut el friend blau en algun lloc i, de sobte, tot el cansament, la set, la calor i la impotència per anar tan lents escalant i haver perdut un friend li va caure tota al damunt; se li va fer de nit i, amb cara de cabreig, li caigueren unes poques llàgrimes per les galtes, al mateix temps que s’agafava el cap amb les dues mans.
En aquell moment no vaig saber què dir-li… però és que tampoc em deixà temps per fer res. Passats eixos pocs segons, va alçar el cap i digué una de les seues dites mítiques, d’eixes que tanquen en si mateixa tota una filosofia de vida, una manera de pensar i una forma de ser:
—Ostia, va! Dos punyades al pit i cap amunt!!
I dit i fet, es va fregar els ulls amb la mà i va seguir escalant com si res haguera passat, com si no tinguera set, ni calor, i el cansament li s’haguera passat. Tots els problemes que s’haurien pogut derivar d’un baixó físic i mental d’eixa magnitud en aquell moment i en aquella via s’esfumaren com per art de màgia. Em vaig quedar sense paraules. Tot un personatge, veritat?
I és que, com a company de cordada, no tenia preu, el meu amic Bauti. Donaven igual les dificultats, donaven igual les condicions, ell sempre anava avant, sempre amunt, sempre amb confiança. Si alguna volta va tindre por, mai li ho vaig notar, perquè fins i tot amb por no perdia el somriure eixe socarró, a lo Clint Eastwood, que tenia quan, mirant-me als ulls, em deia allò de:
—Sosio, ací no et pots caure!
Per cert, aquell dia escalant l’Entorns arribàrem al cim just per vore com es ponia el sol darrere de la cresta dels Castellets, i haguérem de fer tota la baixada de nit, ràpels inclosos… 21 hores de furgo a furgo, quasi res.
Sí, el meu amic Bauti tenia dites que eren pura filosofia. Especialment significativa és la de:
“Qualsevol cosa que es puga comprar amb diners és barata”.
Ell ha pogut comprovar personalment fins a quin punt és veritat. Al llarg dels anys l’he repetida moltes voltes al meu cap, perquè sols d’eixa forma pense que arribes a ser conscient del que és realment important a la vida, veritat? Salut, sí, però també felicitat, família, pau, amistat…Quan tens això clar, les coses materials passen a un segon plànol, veritat?
Com deia abans, el concepte de “cordada” el vaig conéixer amb Bauti, i ja no l’he abandonat mai. I mira que resulta difícil trobar eixa complicitat, eixa confiança, eixa comunicació tan íntima que amb una mirada o amb un simple gest saps el que està pensant el teu company. A voltes no fa falta ni vore’l ni tan sols parlar, perquè pots estar separat més de seixanta metres enmig d’una paret on no el pots vore i, com que fa vent, no el pots escoltar, però simplement sentint com es mouen les cordes saps —o més bé intueixes— perfectament el que està passant. I el que passa és que no t’adones d’eixa coordinació que tens amb el teu company de cordada fins que no escales amb una altra persona.
Als meus cinquanta anys acabats de fer m’adone que m’esperen anys durs. Mirant les fotos que tinc de Bauti, on estem tots els amics plens de vida i d’energia, amb els ulls plens de projectes i un somriure ple d’esperances i de somnis de futur, m’he adonat que ens esperen anys difícils, perquè la vida no fa plans i li importen una merda els teus. Demà podem tindre un accident, o patir una malaltia, o simplement renyir amb les persones a les que volem, no importa. Demà podem estar morts… però hui no. Hui no. I per això hui hem d’escalar, hem de ballar i hem de riure. Hem d’eixir en moto, hem de besar i hem de palejar dins d’un kayak. Hui. I demà ja veurem què ens regala la vida, però hui no podem parar de caminar. Els dies durs vindran, però hui és un dia fantàstic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada