Cresta Salenques-Tempesades 2500m 700m+ D+ (V+)

 

By raulsakisworld.blogspot.com

Cresta Salenques-Tempesades

2500m

700m+

D+ (V+)

“A veure quan m’acompanyeu a fer la Salenques” ens va dir Bauti un parell de voltes aquell any. La raó és que la cresta de Salenques (la reina de les crestes pirenaiques, la més llarga i complexa i la que tot muntanyer vol tindre a la seua motxilla) l’havíem feta Ramon i jo amb els nostres amics Javi i Joan, però Bauti s’havia quedat fora per temes laborals. “Això està fet… però t’ho hauràs de currar tot de primer. Ramon i jo volem anar de paquet esta volta, així que ves espavilant” li vaig dir jo.

I allà que anàrem a Benasc els tres. Esta volta l’experiència ens va fer canviar un poc la logística, i en lloc de dormir al cim del Margalida, decidirem aproximar fins a l’inici de la cresta i intentar escalar-la tota en el dia, podent quedar-nos a dormir al cim de l’Aneto. L’aproximació (unes 4h) es va fer lenta pel pes de les motxilles: sac de dormir, estoreta, menjar, funda de bivac, aigua per a dia i mig, cordes, friends, cintes… Ara ho mire amb la perspectiva de l’experiència i m’aborrona pensar en com escalarem tota la cresta amb aquells motxilons… per segona volta! 

Després de dormir en un dels bivacs que hi ha peu de via, a les 7 del matí ja estàvem en marxa. El dia era clar i feia un poc de vent. Realment no recorde molt del que va passar aquell dia (me’n penedisc molt de no haver-ho escrit tot immediatament!), però algunes coses les tinc gravades en la memòria. 

La primera part és la més tècnica. Fins el pic del Margalida es concentren la major part de les dificultats, amb passos d’escalada de fins a V/V+, on cal anar posant friends i estar molt atent a no perdre la ruta. Doncs tot aquells trams Ramón i jo anàvem de festa, perquè era Bauti el que anava de líder de la cordada, progressant de primer en tot moment, mentre Ramón i jo anàvem darrere de catxondeig, fent fotos i clavant-nos constantment amb Bauti. 

“Bauti!!!”

“Què passa??”

“Res, que et volem molt!” li déiem pixant-nos de la risa.

“Aneu a fer la mà cabrons, que estic ací amb feina!”

I així seguíem: “Bauti, va hòstia que es fa tard!” “Bauti, et traguem una cadireta i una coca-cola??? A este ritme sembla que estigues de campo y playa” “Mira-lo, quina traça! Si Bauti entrenara un poc més es podria dedicar professionalment a açò!”... En diferència sigué la part més divertida de tota l’activitat.

En un moment donat ens passà un guia amb el seu client, equipats ambdós amb una minúscula motxilla d’atac.

“Vais muy cargados o me lo parece?” ens preguntà

“Hombre, un poco sí. Hemos vivaqueado a pié de via i queremos dormir en la cima del Aneto”

“Pues vais a ir un poco lentos con ese mochilón. Espavilad un poco o no llegareis. Va, Ánimo”

“Què vos ha dit el guia??” preguntà Bauti segons després.

“el que ja sabíem, que t’has de donar aire o no apleguem a dormir a l’hotel!”

I així, entre rises i bon rotllo aplegarem al cim del Margalida.

“Ale xiquets, el tete ja ha currat prou per hui. A partir d’ara anireu vosaltres davant” ens digué Bauti, sense deixar lloc a cap discussió. I allí s’acabà la diversió! 

En primer lloc, perquè em tocà a mi encapçalar l’escalada la major part del temps, i en segon lloc perquè tot i fer un dia fantàstic, començaren a entrar núvols constantment i per moments una boira espessa i humida ens envoltava i feia molt difícil la progressió. Aquest fet també es pot apreciar a les fotos: fins el Margalida en tenim moltes, però a partir d’allí haguérem d’apretar un poc el culet i la càmera es quedà a la butxaca la major part del temps. 

Sí que és cert que aplegà un moment en què la boira era tan espessa que fins i tot vaig perdre la noció de la direcció, ja no sabia si havia d’anar a la dreta o a l’esquerra.

“Sosios, no sé ni on estic. Cap on és??” els vaig preguntar.

“Fa un moment s’ha obert la boira un poc per aquell costat i crec que és cap allí” em digué Ramón assenyalant amb el braç cap a la blancor.

“Però per dalt, pel mig o per baix?” Perquè jo no ho veia gens clar. Estàvem al costat esquerre de la cresta, i era conscient que hi havia un tallat de centenars de metres davall nostre. “Jo crec que és recte a mitja altura, però no ho sé segur”

“No home, és per dalt, per empalmar amb la part alta de la cresta” em digué Bauti molt segur.

“Doncs jo, mirant com s’està posant la cosa, intentaria baixar d’ací. Igual amb un parell de ràpels podem aplegar baix. La roca està molt humida per culpa de la boira i està perillosa” digué Ramón. I és que tot i que encara era poc més de migdia, la boira espessa ho havia enfosquit tot un poc, i es deixava dur pel vent en flocs quasi sòlids que passaven entre nosaltres.

“Aviats estem! Ací cadascú diu una cosa diferent… què collons fem??” 

No va ser fàcil decidir-nos. Efectivament escalar amb la roca banyada era perillós, però buscar ràpels de fortuna tampoc era una opció que em resultara massa atractiva. Sí que era cert que portàvem material de bivac per passar una altra nit, però encara era molt prompte i no portàvem ni aigua ni menjar suficient per a plantejar-nos dormir penjats d’algun lloc.

Afortunadament, després d’alguns moments un poc tensos unes ràfegues més fortes de vent desplaçaren durant uns moments la boira i poguérem veure clarament la continuació de la via.

“Veus?? Mira que tenia jo raó, era per dalt!” exclamà Bauti. “Si és que m'hauríeu de fer més cas, xe!”

I així, a poc a poc, progressàrem fins el cim de l’Aneto, al qual aplegàrem cap a les 5 i mitja de la vesprada… Era la primera volta que Bauti pujava a l’Aneto, i ho feia per una de les seues rutes més difícils. Com qualsevol dels tres, estava físicament molt cansat, però si la felicitat es puguera transformar en electricitat, amb el seu somriure hauríem pogut il·luminar València en falles. Abraçades, fotos i rises… escalar amb amics és transformar el moviment en felicitat, i aquells dia ens havíem mogut molt, les coses com són. 

Disculpeu la qualitat de la foto, però no hi havia ningú al cim que ens la poguera fer!

Però des d’allí poguérem vore com una tronada s’havia format dalt de la Maladeta. Trons secs colpien els cims de les muntanyes i es perdien per les valls, mestre els llamps tacaven de llum el cel a sols uns centenars de metres d’on estàvem nosaltres.

“A mi eixos llamps no m’agraden. Estic rebentat, però ací no és el millor lloc per vivaquejar si a la tronada li s’ocorre vindre en esta direcció. Jo tiraria a dormir en la Renclusa” digué Ramón.

“Això significa aplegar allí cap a les 12 de la nit, no? Preguntà Bauti.

“Sí. Supose que aplegarem al Portillón fent-se de nit” li vaig contestar “I tota la baixada a les fosques. Es farà llarga amb estos motxillons, però ens garantim dormim secs i sense problemes”

“No en parlem més, cap avall… per cert, això és el famós pas de Mahoma??? Però si es pot fer correguent!” digué Bauti rient, plantat dret dalt d’una roca just a l’inici del famós pas, conegut per la seua exposició i perillositat. I és que després d’escalar una cresta tècnica de quasi 3 km de llargària, este xicotet pas que defenia el cim de l’Aneto ja no semblava tan complicat com la gent contava a les xarxes.

La baixada sigué com suposàvem: llarga, molt llarga, buscant les fites de la baixada a la llum dels frontals (tasca gens fàcil, per cert). Després d’unes 6 hores estravem al refugi de la Renclusa, menjarem un poc i ens gitarem al terra del menjador… fins que a les 4:30h del matí va entrar un dels guardes del refu encenent les llums i pegant crits:

“A ver, los de la guarderia, todos arriba que tenemos que servir el desayuno y no podeis estar aquí!”

I és que no érem els únics. Cinc o sis persones més havien dormit o en terra o damunt dels bancs del menjador, i ara tots ens refregàvem els ulls i intentàvem aclarir-nos el cap. Personalment, jo estava tan cansat que durant uns segons no sabia ni on estava. 

“Perdona, però és que ayer llegamos de arriba tarde i no quisimos subir a las habitaciones para buscar sitio por no molestar. Además, no teníamos reserva” li digué Ramón. 

“¿De arriba?” ens preguntà mirant-nos les caretes de trencats i les motxilles “¿no sereis vosotros los de la Salenques, verdad? Ayer por la tarde llegó un guia i nos comentó que había visto a tres con mochilón que iban muy despacio… nada, nada, vosotros ahora os subís a las habitaciones, buscais un hueco i descansais un rato más. Después hablamos”. 

Nosaltres ens quedarem un poc confosos perquè a la resta de la gent que hi havia no els ho digué, però com en la nostra natura no està discutir acceptarem l’oferiment sense protestar i continuarem dormint, però esta volta en un llit un poc més còmode. L’endemà el guia no ens volgué cobrar res i s’assabentarem que hi ha gent que aplega tard al refu des del pàrquing i dormen a terra sense pagar, cosa que als guardes sembla que no els agradava. 

En total foren 16h d’activitat, sense comptar l’aproximació fins al bivac a peu de cresta ni la tornada des del refu a la furgo. Com va dir Bauti “per a una activitat de menys de 15h jo no puge al Piri!”.