CASCADA NORD DEL CERRO DE LOS MACHOS. (3327m) 175m WI2+/3 AD+

Cascada Nord del Cerro de Los Machos (3327m)

175m WI2+/3  

AD+

“Ramón i el Tejas diuen que ha segut una activitat molt llarga, molt xunga i que han passat molt, molt de fred. Sembla que ho han passat prou mal” li vaig dir a Bauti per telèfon. I és que els nostres amics Ramón i Javi tenien més experiència que nosaltres tant escalant com en activitats hivernals, i el fet que hagueren patit d’eixa forma volia dir que aquella activitat tenia unes dimensions importants per al nostre nivell.

“Eixa la traguem tu i jo en la punta. Moguem divendres a migdia i diumenge a la paella estem en casa” em digué Bauti tot convençut. I és que quan Bauti era un poc més jove  conduïa una moto de gran cilindrada a 200 km/h per les carreteres, el que fa que tinga el sentit del perill un poc més anestesiat que jo. I com que físicament és un bou amb cara de vikingo hipster, no li pots dir a res que no… i allí que anarem el següent cap de setmana cara Sierra Nevada a escalar la “Cascada de Los Machos”.

Fer esta activitat estava en aquell moment entre l’atreviment inconscient i la confiança realista en les pròpies possibilitats. Físicament els dos estàvem forts, però la nostra experiència en l’escalada en gel era encara molt escasa, igual que el nostre equipament. 

Aplegarem ja de nit al pàrquing de la “Olla de la Mora”, soparem asseguts als seients de davant i després transformarem el meu Renault Scenic per dormir a la banda de darrere les poquetes hores que ens quedàven.

4:30h del matí. Sona el despertador, i a les 5:30 ja estavem en marxa, caminant a la llum dels frontals per la pista nevada que ens havia de portar als ràpels de las Posiciones del Veleta. Podíem vore Granada allà baix, plena de llumenetes, mentre el soroll dels nostres grampons damunt la neu es combinava amb la nostra respiració. Feia fred, però caminant cap amunt carregats amb les motxilles plenes de material nosaltres teníem més calor que altra cosa (excepte a les mans i al nas!). 

En poc més de dues hores, ja amb el sol fora, localitzàvem els parabolts del ràpel de 60 metres que ens deixaria en Los Corrales del Veleta. El paisatge era sobrecollidor, amb el famós corredor del Veleta allí davant de nosaltres, tan aprop que semblava cridar-nos com si fora una sirena i nosaltres mariners perduts… però eixe corredor encara estava fora de les nostres possibilitats (o això pensàvem!) i l’objectiu era un altre, uns 400 metres més a l’esquerra.

Després de rapelar, seguirem caminant cap avall, vorejant un enorme morro de roca, i en poc més de mitja hora la famosa cascada del cerro de Los Machos aparegué en la paret: una línia un poc discontínua de gel abraçada a la vertical que ens va fer obrir la boca als dos i també ens va fer apretar un poc el culet, per a què vos vaig a enganyar. 

“Qui li tira primer, tú o jo” em va preguntar Bauti, entretant ens preparàvem en la base de la cascada.

“Home, a mi m’ha entrat la risa. Tira-li tu, que estàs més animat” li vaig dir entre bromes. Però és que des d’allí, amb la nostra poca experiència, aquella paret impressionava.

“Va uela, no t’amagues! Prepara’t que en el segon llarg també hauràs d’apretar!” em digué Bauti.

I fent una alenada profunda, Bauti començà a escalar. De forma lenta però segura, metre a metre va escalar els 35 metres de gel, posant els tornillos que portàvem del CEA (Centre Excursionista d’Alginet). El problema va ser que en quan va muntar la primera reunió i abans de dir-me que pujara, va començar a cridar:

“Aaaaaaah!!!! aaaaaaaah!!!!… Ostiaaaaaaaaa!!!!!!!!!”

“Bauti, què passa?????, Estàs bé??????”

“Aaaaaaa!!!! Mecaguenlaputaaaaaa!!! Els meus dits!!!”

“Però Bauti, estàs bé? T’has fet mal?” Cridava jo des de baix, sense comprendre res. Estava segur que no s’havia caigut, així que no entenia eixos crits de dolor… i és que, novatillos com érem, encara no sabiem que quan escales agafant molt fort el mànec dels piolets i fa molt de fred, la sang para de circular pels capilars dels dits, i quan aplegues a la reunió i deixes els piolets, la sang torna a circular poc a poc i el dolor, durant uns moments, és formidable.

“Tranqui, ja estic millor… em pensava que em caiuen les mans a troços!” em cridà Bauti des de dalt. “Va, puja quan vullgues que te tinc”.

I allà que vaig anar, flipant a cada metre del llarg que s’havia currat Bauti. És curiós, i és algo que sempre hem comentat Ramón i jo: els llargs sempre semblen més difícils quan escales de segon, quan en teoría hauria de ser el contrari, veritat?

En aplegar a la reunió em vaig equipar amb tots els catxarrets i vaig tirar amunt sense pensar-ho molt, un poc en tendència a l’esquerra per uns ressalts en gel a 70º. Després, a navegar entre xicotetes campes de neu a 60º i gel precari on havia de triar molt bé on posar els tornillos si nò volia arrancar-los si cauia.

“Jordi, 10 metres de corda!” em cridà Bauti des de baix. 10 metres! Ja?? No havia vist cap lloc on muntar reunió. Sols hi havien pedres mig soltes i gel massa finet com per posar res decent. Vaig mirar amunt i a uns cinc metres vaig intuir un bloc de gel que semblava algo més robust. Vaig remuntar un poc per neu poc profunda fins aplegar allí… i amb un friend i un tornillo curtet vaig muntar una reunió. Precaria. Perillosa. Sempre diuen que d’una reunió hauries de poder penjar el teu cotxe, però d’aquella jo no hauria penjat ni una bicicleta… però és que no hi havia res! Pot ser ara, amb un poc més d’experiència, hauria pogut muntar alguna cosa amb més garanties, però en aquell moment allò era tot el que hi havia.

Quan Bauti va aplegar on jo estava li pegà una ullada a la reunió, em va mirar amb cara de circumstàncies, es va penjar la resta del material i tirà cap amunt sense quasi no dir ni pruna, de forma que quan posà el primer seguro (que semblava de certa qualitat) en el gel, vaig respirar un poc més fondo i vaig intentar parar de tremolar. No tinc clar si era por, fred o les dues coses, però pegava uns sacsons de por mentre assegurava a Bauti. 

De sobte, vaig escoltar un soroll fort dalt de mi. Instintivament em vaig apegar a la paret, però no lo suficientment ràpid. Un bloc de gel del tamany d’una caixa de sabates em caigué damunt del muscle esquerre. El dolor em va fer cridar dins del passamuntanyes, i em vaig encollir, mentre m’agafava fort a la corda que m’unica a Bauti. Durant uns segons vaig pensar que s’havia acabat la broma i que hauriem de cridar al 112, i això m’aterrava. Penjats enmig d’una cascada de gel precari amb temperatures baixísimes, esperar unes hores fins que vingueren a per nosaltres no semblava un pla massa atractiu. Crec que Bauti ni ho notà, perque estava molt atrafegat tractant de no caure i per això escalava molt poc a poc, per això quan després d’uns segons el muscle començà a reaccionar, li vaig poder seguir donant corda sense massa problemes. 

A Bauti l’havia perdut de vista després d’uns 30 metres, però estic quasi segur que va apurar les cordes de 60 metres al límit. Quan vaig notar que em cridava alguna cosa i després estirava les cordes amb força, vaig desmuntar i el vaig seguir en tendència cap a l’esquerra, travessant la paret de gel i neu, buscant el solet de la part de dalt, que ja s’intuia enmig d’un cel blau obscur. 

Quan vaig vore a Bauti, la cascada havia acabat i estava assegut damunt la seua motxilla enmig d’un corredoret de neu a 60º, amb els peus clavats en terra i assegurant-me amb la corda al voltant del seu cos. Supose que tenia els piolets enterrats en la neu darrere d’ell, però quan vaig passar pel seu costat em va mirar als ulls i em va fer eixe mig somriure socarró a lo Clint Eastwood.

“Sosio, fes el favor de no caure, que açò no està per a tonteries” em va dir, amb el mateix to de veu que un parell d’anys després utilitzaria en la cara nord del Taillon quan, davant d’uns passos de mixte on Ramón i jo ens havíem cagat de por, ens va dir “tranquils, que este llarg és per al tete”.

Crec que ni li vaig contestar. El que recorde és que vaig apretar el cul encara més i em vaig concentrar en clavar fermament els piolets i els grampons a la neu. Vaig passar pel seu costat, ens mirarem als ulls i vaig seguir cap amunt, amb el cor bategant-me com si fora una locomotora. Per sort, els piolets mossegaven amb seguretat i podia clavar quasi mitja bota dins la neu, i poc a poc aquella pendent de neu va anar fent-se menys inclinada, fins que vaig eixir al cim arrodonit del cerro de Los Machos. Quasi sense adonar-me el meu món vertical es va transformar de nou en un món horitzontal, aparentment fora ja de territori xiricahua. Allí em vaig deixar caure a terra, al solet, vaig clavar els piolets a la neu i vaig assegurar a Bauti per a que pujara fins el cim. Una volta els dos allí dalt, alegria, somriures i traguet ràpid de te calent per tractar de relaxar un poc els diferents esfínters que fins eixe moment teniem més apretats que el nus d’una corbata. Mirant-ho en perspectiva, pot ser les condicions no foren tan roïns ni perilloses, però per al nostre nivell i experiència en aquells moments, l’exposició i el risc havien segut enormes. La sensació era que ens havíem jugat la pell de mala manera i que l’adrenalina se’ns eixia per les orelles… Però al solet tot es veu de forma diferent, i després d’arreplegar trastos i clavar-lo en les motxiles, tirarem cap avall buscant com aplegar al refugi obert de La Carihuela, on no havíem estat mai. No recorde si utilitzarem el GPS o el trobarem un poc per intuició i un poc per seguir la traça d’altres muntanyers, però cap a les cinc de la vesprada entravem en aquell refu, on aprofitarem per menjar un poc, hidratar-nos i preparar-nos per a la baixada fins al cotxe, que s’intuia llarga. 

Abans d’aplegar al Veleta ja se’ns havia fet de nit, i intentarem trobar el camí de tornada torejant a les màquines de l’estació d’esquí que treballaven aplanant les pistes enganxades als seus cables. En quan eixirem de l’estacíó d’esquí, entre el cansament i l’obscuritat ens vam desorientar un poc i haguerm de tirar del GPS per aplegar de nou al pàrquing de la Olla de la Mora, més tard ja de les huit de la vesprada, unes 14h d’activitat en total… trencats però contents!

Baixarem cap a Granada per una carretereta plena de curves i pararem en el primer bar que vegerem. Era un bar de turistes esquiadors, però a aquelles hores ja sols quedaven uns poc parroquians asseguts a la barra fent-se gintònics. El cambrer semblava un poc cabrejat per tindre feina extra, però aconseguirem que ens servira un plat de conill a l’ajillo i una jarra de vi.

“osti, açò segur que és vi?” li vaig preguntar a Bauti mig tancant els ulls quan vaig pegar el primer glop. Allò era QUASI inbebible!

“Si home, si. Tira-li… este cambrer es pensa que no ens l’anem a acabar. Aviat va!” em digué Bauti entre rialles, estacant-se un got sencer sense pensar-s’ho. 

Poc a poc, l’adrenalina anà baixant en companyia del vi, i poc a poc també el meu muscle compençà a despertar. Allí on m’havia caigut el bloc de gel aparegué un dolor tan fort que no podía ni alçar el got… però no m’importà massa, la veritat. La cascada de Los Machos estava a la butxaca, era el més difícil i exposat que havíem fet mai i estàvem vius. Què més volíem? 

Com va dir Bauti, l’endemà aplegarem a la paella sense problemes, cansats però contents.