CORREDOR MARIA JOSÉ ALLER.

Corredor MARIA JOSE ALLER 

Maldebajura

Peña Telera   Febrer 2014

Bauti, Ramón i jo

Sincerament, no recorde massa detalls d’aquesta activitat què férem allà pel 2014 Ramón, Bauti i jo. Supose que estrenarem la furgo que m’havia acabat de comprar dormint al Parc Faunístic de Lacuniacha, i que encara de nit començarem a caminar fins al con d’entrada del corredor. Era el segon intent, després d’haver-nos retirat en un altra ocasió per culpa de les condicions de la neu i del gel… però aquell segon dia era diferent. L’oratge prometia ser espectacular i el fred de febrer feia suposar que la neu i el gel havien de ser necessàriament bons.

Aplegarem al con d’entrada del corredor amb les primeres clarors del dia. 

Este con és més llarg i empinat del que sembla a primera vista (uns 300m a 50º), així que el meu amic Bauti prompte es quedà un poc endarrerit. Bauti era com un 4x4 de gasoil, un poc lent però una volta en marxa resultava imparable. Ramon i jo feiem paradetes de quan en quan per tal de recuperar l'alè, i Bauti ens seguia a pocs metres fent bromes i diguent xorrades (Jordi, quan aplegues dalt demana unes cervecetes!) "La mare que el va parir, tot és voler perdre’l de vista i no hi ha forma" deia Ramón en broma mentre feia un vídeo.

Certament hi havia almenys una cordada per damunt nostre i des de la primera reunió (feta amb dos fiends crec recordar) podíem vore com almenys altres dues cordades en seguien el rastre. “Hui és el dia” vaig pensar. 

Així que deixarem eixir a la cordada de tres persones que anaven davant i quan Bauti aplegà ens encordarem i després de menjar una barreta de cereals Bauti li tirà a la xicoteta cascada de gel que inicia el primer llarg. Sols eren quatre o cinc metres amb una inclinació d’uns 70º, però amb tot el pati darrere estirant de la motxilla era més que suficient per posar-nos les piles i saber que havíem entrat de ple en territori xiricaua.

Després d’este primer resalt sols trobarem campes de neu d’uns 50º d’inclinació fins aplegar a la R2.

El segon llarg supose que el faria Ramón, però desgraciadament no tinc fotos…eren campes de neu a 50º-55º esguitades de xicotets resalts de gel. 

Del tercer llarg em vaig encarregar jo. Sense cap resalt, en realitat era un llarg de transició per campes de neu amb una inclinació de 50º-55º, on vaig assegurar amb algunes estaques i alguns fiends a les parets del corredor. 

"Jordi, en 10 metros eixim en ensamble" em digué Bauti pel walkie..

"Cap problema. Açò és fàcil i he posat alguns seguros. Crec que ja veig la següent reunió, però encara hi ha gent allí". 

I efectivament, quan vaig aplegar a la R3 hi havien encara dues persones que estaven esperant a que el seu company muntara reunió per dalt. Com que ja estaven a punt d’eixir, generosament em convidaren a ancorar-me a la seua reunió, cosa que vaig fer amb ganes i rapidesa. La pujada s’havia fet llarga i ja sentia el cansament als bessons.

"Xiquets, espereu-se un poquet. Encara hi ha gent a la reunió i s’ha liat la cosa" els vaig dir pel walkie

"Transmisión radio… oido cocina" em contestà Bauti "però…tens la reunió muntada?"

"No, encara no"

"Però... estem assegurats?"

"Si, si, no vos preocupeu"

En quan els xics que ocupaven la reunió estigueren assegurats pel seu company i em van deixar un poc més de lloc, vaig muntar una nova reunió amb friends i vaig començar a recupar cordes, al temps que observava com pujaven pel llarg de mixte que ens esperava.

"Bé, a qui li toca el llarg tonto?" va preguntar Ramón, sabent que ell no el pensava fer. “Per a vosaltres, que sou jovens i teniu l'ou ple” deia sempre. Tot un personatge, este Ramon. 

"Home, per tocar-li, li toca a Jordi" contestà Bauti amb un somriure maliciós. Ara no recorde exactament la raó per la qual em tocava a mi. Pot ser ell havia fet els llargs difícils de la nord del Taillon? El cas és que sempre estàvem discutint per vore qui es quedava amb el llarg xulo de la via, i que em cedira aquell no em feia cap gràcia...

Sincerament, vaig mirar aquell llarg de mixte i les cames em van fer figa, que diguem al meu poble. No hi  havia molt de gel i la neu era inconsistent, de forma que hi havia que progressar molt poc a poc, amb molta precaució, clavant sols la punteta dels grampons i dels piolets. Per sort hi havien dos pitons protegint la part més vertical, però mai m’ha agradat confiar en eixos claus que trobes a l’alta muntanya, perquè realment no saps en quin estat estan i per tant no saps si aguantaran una caiguda. 

La sensació de vèncer la por de fer una cosa objectivament perillosa és molt poderosa, perquè per un costat eres conscient que la teua voluntat és més forta que la teua por, i per l’altre el teu cos comença a bombejar adrenalina a lo loco… Ambdues coses, cregueu-me,  resulten molt addictives i és difícil fer-ho amb el trellat intacte.

Poc a poc, metre a metre, vaig anar pujant aquell mur de pedra, completament conscient de les parets verticals que s’esmunyien centenars de metres a la meua esquena. Quan tens por i a més fa fred, t’agafes als piolets tan fort que la sang deixa de passar i quan vols adonar-te’n, tens les mans agarrotades i els avantbraços durs com una pedra, entretant la gravetat t’estira cap avall amb força, molta força…

Per sort vaig poder eixir del muret i una roca que vaig trobar al girar cap a l’esquerra em va oferir la possibilitat de muntar una reunió amb un parell de friends i dos pitons. Res per a tirar cohets, però estava segur que aguantaria una possible caiguda.

Una volta els tres allí apretats, mirarem de nou cap amunt. Una considerable cornisa barrava el pas fora del corredor, on ja podíem vore el cel blau i el solet, que brillava fort allí fora. 

"Ale Bauti, este te toca a tu. Per on li vas a tirar?" li vaig preguntar

"Home, al recte ho veig complicat. La traça de les cordades de davant ix per l’esquerra, no?  Jo li tire i ja vorem què passa" digué Bauti, convençut. 

Com he dit abans, Bauti era un 4x4, amb un físic fortíssim i un cabet gelat que no fallava. Cansament? Indecisió? Por? Cap problema: “Dos punyaes al pit i cap amunt!” era la seua frase preferida. Mal crack. Com el tire a faltar!

Poc a poc Bauti progressà per la neu inclinada i després girà cap a l’esquerra i és perdé de vista. Pocs minuts després escoltarem un crit:“Reunióóóóó!!!!. Arreplegue corda!” i Ramón i jo sospirarem alleujats. El fet és que els tres erem plenament conscients que la reunió que havia muntat jo amb dos friends i dos pitons de roca era bona, però també sabíem que no era una bona idea provar-la amb una caiguda forta, així que vore que Bauti ens tenia assegurats ja des de dalt era una notícia com a mínim tranquilitzadora.

Primer pujà Ramón, i uns instants després vaig desmuntar la reunió (sempre resulta un poc difícil llevar els  pitons clavats a la roca) i vaig tirar cap amunt. La cornisa just dalt del meu cap era prou gran, intimidant, però la traça de les botes de Ramon pujava cap a l’esquerra, travessant aquella paret de forma molt precaria. En un moment donat, quan la paret de neu de la meua dreta es feia completament vertical, vaig vore que Bauti havia posat un seguro allí mateix.

"Bauti, malparit, esta estaca t’hauria parat una bona merda si t’hagueres caigut, cabró!" li vaig cridar, mentre desenterrava una estaca que Bauti havia posat completament horitzontal a la paret de neu i, evidentment, inútil es mirara per on es mirara.

"Era un seguro psicològic, hòstia, que no tens ni idea" es reia Bauti a boca plena des de dalt, sabent que havia escalat un llarg molt perillós i li havia eixit bé.

Quan vaig eixir a la llum del sol i el món es tornà a fer horitzontal, vaig vore com Bauti m’arreplegava corda des d’una reunió muntada a la neu i Ramón, un poc més cap a dalt, feia fotos i vídeos del moment. Allí dalt, alegria, bona temperatura i adrenalina per les orelles.

Després de fotos, vídeos i barretes energètiques variades, tirarem a buscar els ràpels de baixada pel corredor de la Y. Dos ràpels de 60m muntats amb parabolt i argolla ens deixaren en una rampa de neu de 60º.

Jo no em vaig adonar perquè vaig rapelar el primer i quan la corda es va acabar, vaig començar a destrepar de cara a la muntanya, estacant els dos piolets a la neu dura i pegant patades a la neu per tal d’afiançar els grampons, però Bauti i Ramon hagueren de recuperar les cordes, plegar-les i clavar-les en la motxilla fent equilibris precaris enmig d’aquella perillosa rampa de neu, la qual haguerem de destrepar més de 300 metres fins aplegar a una zona des d’on poder seguir baixant de forma un poc més segura fins aplegar de nou a peu de via.