Sur Directa al Torreón de Galayos 180m V+

“Els del club Peñalara li diuen a Pomares que per a què volem anar a Galayos, amb el fred que fa. Que ens quedem ací, que hi ha roca calenteta, o com a molt que baixem a Murcia” ens comentà Joan entre rialles, llegint del seu mòbil el whatsapp de Manolo Pomares (l’aperturista més prolífic del Puig Campana, un històric de l’escalada local al que tots li deguem molts dies de goig). “Però també em diu que poques voltes ha vist ell roca tan compacta com la de Galayos… què fem?. Al refu no em contesten, i l’únic problema és que pot ser que hi haja verglas a la roca, perquè ha estat plovent un poc esta setmana i està fent molt de fred per allà dalt..”

“Si eixim ara apleguem al pàrquing a hora de sopar… i la via és cara sur, no hauria d’haver verglas. Jo aniria a Galayos” digué Ramón convençut… però els tres sabiem per experiència que una cosa era decidir una aventureta gaudint dels 20ºC d’Alginet i un altra molt distinta escalar en clàssica amb temperatures baix zero i la roca gelada.

“Va, jo també preferisc Galayos. Això de pujar al “Torreón”… una via amb eixe nom cal pujar-la! Si fa fred ens abriguem i au!” acabí jo.

I allà que anàrem….feia ja alguns anys que el nostre amic Joan no venia amb nosaltres (coses de la feina i de criar xiquets) i per això deia que estava en baixa forma, però com sempre havia segut un muntanyer molt solvent i amb molts recursos tècnics, tant Ramón com jo teníem clar que la seua presència sols podia sumar a la cordada. A més, que fora una persona tan positiva i que sempre estava amb la broma a la boca l’acabava d’arrodonir com un excel·lent company a la muntanya.

Encara era completament de nit quan començàrem a caminar per una senda empedrada cap al refugi Victory. Guants, plomes, passamuntanyes, malles baix dels pantalons… tot l’equipament hivernal habitual, però sense grampons ni piolet. 

Feia molt de fred, però res extrem que ens impedira aplegar al refu en les dues hores i mitja establides, ja amb el sol fora. El refu estava tancat, però la part lliure (on podien dormir unes 7-8 persones) era acollidora i estava ben cuidada, tota de fusta. Allí ens equiparem, menjarem alguna cosa i després d’uns glops de te calent eixirem cap a peu de via. Baixarem uns 50 metres entre blocs de pedra, apropant-nos a la base del “Torreón”, que s’alçava imponent cap al cel, damunt dels nostres caps. Sabíem que li havíem d’entrar per darrere, remuntant un barranc que hi havia entre la “Punta Maria Luisa” i “l’Agulla Negra” fins un xicotet pas de IV que donava pas a l’inici de la via. 

“S’heu fixat que no hi ha ningú escalant? No sé perquè serà” digué Joan amb un somriure socarró.

“La gent normal té coneixement i quan fa fred no ve a escalar a estes parets” li contestà Ramón entre rialles.

Ai així anàvem, entre bromes, buscant el peu de via entre aquelles muralles verticals de granit. En un moment donat, ja encaixonats al barranquet que ens havia de dur a l’inici de la nostra via, haguerem de parar en sec.

“Açò no ho veig clar, no identifique on comença la via” digué Joan dubitatiu, amb les ressenyes a la ma. 

“Si voleu deixe la motxilla ací i puje un poc més, a vore si des de dalt puc aclarir alguna cosa, d’acord?”. 

El problema era que el barranquet duia un poc d’aigua i la roca en molts llocs estava coberta per un mil·límetre del temut verglas, el que feia que una senzilla trepadeta ens pareguera verdaderament perillosa. Com que no ho veiem gens clar, al final l’opinió de Ramón s’imposà i decidirem fer un llarg de corda per poder superar el muret que ens impedia seguir aproximant-nos a la via que preteníem escalar. 

Amb l'arnès ple de ferro i els peus embutits dins dels gats vaig començar a escalar per aquelles roques inclinades… i prompte vaig haver d’apretar el cul perquè la molsa tapissava l’interior de les fissures i els friends que posava no em donaven cap confiança. A més, tenia les puntes dels dits de les mans i dels peus tan gelades que quasi no tenía tacte. Quina forma de patir! Però poc a poc vaig poder remuntar per una xicoteta vira i després d’uns 40 metres vaig trobar una replaça on dos barranquets s’obrien davant de mi. Quan vaig poder recuperar corda i Joan i Ramón aplegaren on jo estava començarem a pujar desencordats de nou, fins aplegar al famós mur amb el pas de IV. Després d’alguns dubtes, finalment el superarem per la dreta seguint a Ramón (i anant molt amb compte per culpa del verglas). De nou, a peu pla, tornarem a mirar les ressenyes. Afortunadament una tenia una foto que ens va guiar sense dubtes fins a un xicotet nínxol al peu d’un marcat diedre. Ens havia costat més de quatre hores aplegar allí des de la furgo, molt lents comparats amb l’horari habitual, però tenint en compte les circumstàncies del terreny, tampoc estava tan malament.

Abans de començar el primer llarg, entretant Ramón preparava les cordes, vaig aprofitar per fregar-me els peus, que els notava completament congelats i em feien mal. Els gats que portava eren còmodes, però em vaig adonar que per a eixes temperatures tan baixes hauria d’haver dut un altres que deixaren circular millor la sang… allà dalt, al cim, ja s’intuien els primers rajos de sol.

El primer llarg començà amb un xicotet mur d’uns quatre metres de V, finet, protegit per un clau ronyós que algun aperturista havia posat allí seixanta anys abans. Amb els dits gelats no resultava fàcil trobar bones mans, però una volta superada la plaqueta la dificultat baixà un poc i vaig poder seguir pujant amb tendència cap a la dreta, seguint un sistema de fissures verticals (completament netes ja) on els friends entraven amb dolçor i que, en uns 50 metres, em deixaren en una còmoda repiseta.

“Companys, he aplegat a una repisa on hi ha una reunió muntada amb cordinos. Supose que és la bona, no?”

“Si, posa que primer has de trobar un lloc on es pot muntar una reunió, però que has de seguir fins una repisa amb un nínxol a l’esquerra. Ha de ser eixa” em contestà Ramón a través del walkie, que s'escoltava sorprenentment bé. 

Al nínxol on estaven els cordinos hi havien xicotetes estalactites de gel que ni tan sols gotejaven, prova del fred que encara hi feia. Poc a poc Joan i Ramón anarem pujant fins on jo tenia muntada la paraeta i, just quan aplegaren, el sol va apareixer tímidament per darrere de les agulles de granit que s’alçaven a l’altra banda del barranc, calfant-nos un poquet. La boira pujava des de la vall lentament, com si estiguera cansada i li costara remuntar les sendes, formant un mar de núvols als nostres peus.

El segon llarg era molt curt i eixia per l’esquerra de la repisa cap a un diedre que hi havia dalt (V). Ara que ja em notava les puntes de les mans i dels peus i que m’havia fet al tipus de roca de Galayos, el recorregut d’apenes 25 metres em va semblar fàcil i evident, amb passos atlètics i disfrutons. Amb el solet pegant-me agradablement a l’esquena, vaig aplegar a una repisa on un clau em va indicar que estava en el lloc correcte. Un tòtem taronja, un camalot roig (que vaig posar invertit per evitar un possible desplaçament cap a dalt) i el clau em permeteren muntar la reunió amb relativa rapidesa per a que Joan i Ramón pujaren de nou fins on jo estava.

“En teoria sols queda un llarg, que va de menys a més dificultat. Ací diu que el pas tonto de V+ està dalt del tot. Són quasi 60 metres” va dir Ramón, mirant les ressenyes.

“Si algú dels dos vol tirar-li de primer, sols ho ha de dir, eh??” 

“Calla, calla… que tu de primer vas molt bé i nosaltres ací darrere anem de luxe” em contestà Joan entre rialles.

“Ací l’ordre és el que ha de ser, i no anem a canviar les coses perquè si, estem?” digué Ramón amb un somriure, conscient que a mi m’agradava encapçalar l’escalada. 

“Ok, ok, doncs vaig amunt. Ja vos dic com va la cosa”. 

El llarg comencava amb una placa que conduïa a un espectacular diedre que remuntava la paret fins el mateix cim del “Torreón”. Els passos eren molt atlètics, físics però amb bones mans, que deixaven xicotets descansos des d’on protegir amb friends i empotradors amb facilitat. 

Cada persona és feliç d’una forma diferent, de moltes formes, de fet. Per a mi, sentir el tacte d’un friend a les puntes dels meus dits mentre el clave en una fissura , notar com les seues leves s’obrin contra la roca i xapar-lo mentre el buit s’obri als meus peus i esmolades agulles de roca s’eleven al meu voltant és una d’elles. I tot açò compartit amb amics, als que confies literalment la teua vida i als que sols t’uneix una corda de 8.5 mm. Per a mi, escalar significa transformar el moviment en felicitat. La por i l’adrenalina també formen part d’eixa felicitat, clar…

El diedre, molt marcat, anava fent-se cada volta més vertical, però la corda començava a pesar un poc i els friends començaven a escassejar al meu arnés.

“On havia d’estar la reunió? sols em queden 4 friends i un parell d’empotradors. Si he de muntar reunió i tot, no em queda marge de maniobra” els vaig dir pel walkie.

“Ací posa que hi ha un lloc on és possible muntar una reunió, però que cal tirar amunt fins eixir del diedre. Ací encara et queden lo menos vint metres de corda.”

“Si, però no em queden seguros. No sé què fer. Crec que hauria de muntar reunió. Veig una repiseta a un parell de metres. Vaig a vore”. 

La major por que tinc quan escale en clàssica és quedar-me sense corda i sense friends al mateix temps (bé, eixa és la segona. La primera és caure!). Així que en aquell moment vaig optar per muntar reunió en una exígua repiseta amb un clau oxidat, un empotrador i un friend dins la mateixa fissura on estava l’empotrador. L’apariència a simple vista no era massa sòlida, però en aquell moment vaig pensar que era completament segura.

A continuació els vaig assegurar mentre pujaven pel diedre. L’imatge dels dos arrapant la pedra amb tota la vall de fons i el mar de núvols pujant per darrere de les seues esquenes pense que no s’esborrarà mai dels meus ulls. Llàstima que la foto no estiga ben enfocada!

“Quasi que em vaig a quedar ací, perquè els tres ahí no cabem i el que t’ha d’assegurar és Ramón” em va dir Joan, quan estava metre i mig per baix de la xicoteta repisa.

Ramón, que és menys diplomàtic (coses de la confiança) va soltar un “Ací no era, home! Havies d’haver seguit amunt. Va, agafa trastos i tira que eixa reunió no és per a tirar coets”

“Ramón, que també té un empotrador ahí clavat… el que passa és que el friend el tapa”

“Ah, val.. això canvia un poc la cosa. De totes formes ara quan vages a eixir jo m’agatxe un poquet i et faig un pas de muscles, que açò és tan xicotet que no anem a anar amb tonteries”

“Cap problema, que tú ja saps que quan fem clàssica jo no sò massa purista” li vaig contestar. Efectivament el següent pas semblava prou vertical i sense massa opcions per a les mans, sobretot estiguent encaixonats en un espai tan reduït. Amb l’ajuda del pas de muscles em vaig encarar a la fissura i ja en equilibri vaig empotrar un friend i vaig seguir cap amunt, recte pel diedre. La dificultat no era gran, però a eixa altura i sabent com era la reunió des de la que Ramón m’estava assegurant, hauria jurat que podia sentir com la gravetat tenia cada volta més força sobre la meua esquena. Resulta curiós com de relativa pot resultar la gravetat, independentment del que diga la teoria…

“Xiquets, ja veig el refugi Victory per un forat a l’altra banda!” els vaig cridar emocionat, sols uns 10 metres després d’haver eixit de la repiseta. El coll que hi havia entre el cim de Torreón i un altra agulla que quedava a l’esquerra estava allí mateix, així que vaig posar una cinta de dyneema de 120 cm al voltant d’un bloc de roca per protegir el pas i vaig seguir amunt. En el mateix coll, esmolat com una espasa, la vall on estava el refu s’obrí al meus ulls, de forma que tenia uns 300 metres de buit tant davant com darrere meu. Simplement ESPECTACULAR. El refugi semblava de joguet, allà baix, i fins i tot es podien distingir muntanyers al seu exterior, com formiguetes. 

“Ara cap on és, dreta o esquerra??. Crec que puc pujar pels dos costats!” els vaig cridar

“Cap a la dreta sense dubte!. A l’esquerra sols hi ha una agulla. El cim del Torreón és a la dreta” em contestà ràpid Joan amb seguretat.

A la dreta hi havia una fissura poc profunda que pujava en diagonal, però en la que vaig poder posar un alien verd abans de fer un xicotet pas atlètic i quedar-me en equilibri per posar un altre alien roig. Després sols em quedava remuntar un parell de metres per eixir a un terreny molt menys vertical on per a la meua sorpresa hi havia una reunió feta amb dos parabolts!. En quan vaig xapar la reunió tots els meus mals s’esfumaren, em vaig relaxar i fins i tot vaig traure el mòbil per fer-los una foto als meus amics, que esperaven el seu torn per pujar apretats a la reunió de la repiseta (de nou desenfocada!) 

Una volta tots allí dalt, amb un sol enterenyinat calfant les nostres mans i els nostres peus, vaig assegurar a Ramón i a Joan fins on jo estava i després mentre aplegaven al cim del Torreón, on sabiem que hi havia una instal·lació de ràpel amb parabolts i cadena de ferro. En un moment donat vaig escoltar exclamacions de sorpresa i fins i tot vaig saludar a Ramón, que estava gravant un vídeo, però no va ser fins que vaig aplegar al cim que vaig comprendre el que estava passant.

“Mira Joan, li ha canviat la cara!!!” es va riure Ramón quan vaig aplegar al ràpel. I és que el cim era una fulla de roca de poc més de 40 cm d’ample on havies d’aplegar a cavall, posant una cama a cada costat d’un buit que marejava quan el miraves. I per baixar sols hi havia una opció: un vertiginós ràpel de 60 metres completament vertical. Mai en la meua vida d’escalador havia estat en un cim així!. De sobte l’adrenalina tornava a bombejar dins de les meues venes, i és que Ramón té raó quan diu que fins la cua tot és bou!

El ràpel va ser relativament ràpid, però una volta baix ens adonarem que la xicoteta destrepada de la parlen totes les ressenyes per aplegar al refugi estava tota glaçada i molt perillosa, així que decidirem muntar un ràpel de fortuna amb una de les cordes, confiant que amb 30 metres tindríem prou per eixir de les dificultats… però una volta baix, de nou ens adonarem que, al ser cara nord, tota la roca estava coberta de verglas.

“Muntem un altre ràpel, a vore si apleguem a algun lloc del que es puga destrepar?” digué Joan mirant cap avall. 

“Jo pense que si, açò no m’agrada gens i tenint cordes jugar-nos el tipo perquè si no té trellat”

“Jo també muntaria un altre ràpel. Per cert, la corda no baixa” digué Ramón pesarós mentres estirava d’un extrem de la corda. Com si forem uns novatos, en lloc de posar una cinta i un mailló en la roca que havíem utilitzat per a rapelar, sols havíem posat la corda, i ara la fricció era tan forta que no la podíem recuperar.

“En serio??. Va, jo puje a vore el que passa i vosaltres aneu muntant el següent ràpel?”. 

“Cap problema” em va contestar Joan mentre començava a maniobrar amb l’altra corda, buscant un lloc on muntar el ràpel. 

És en estes situacions inesperades és quan realment valores als teus companys de cordada. Quan hi han dificultats i l’adrenalina corre, el fet que no hi hagen ni laments ni crítiques (justificades o no, tant em dona), sols solucions, és tot un mon. Quan escales en terreny d’aventura les persones assertives i positives són tot un tresor. M’agrada eixir a la muntanya amb persones que busquen solucionar problemes, no crear-los. Supose que açò es pot extrapolar a la resta de facetes de la vida.

Així que tractant de perdre el menor temps possible vaig colocar el tiblok a la corda i el megajul al meu arnés per poder anar remuntant els 30 metres de ràpel, mentres Ramón i Joan negociaven el problema de baixar fins una zona segura. Per sort anàvem bé de temps i l’oratge acompanyava, així que dins del problema, el nostre marge de maniobra encara era prou ampli. 

Amb certes dificultats pel tipus de terreny vaig aconseguir pujar i tornar a muntar el ràpel (correctament aquesta volta), de forma que quan vaig baixar Ramón ja s’havia perdut muntanya avall agafat a l’altra corda. El sol es podia vore al fons del barranc, tan aprop i tan inaccessible al mateix temps.

“Lliure!!!. Quan baixeu, tireu pel barranc de l’esquerra” vam creure escoltar Joan i jo.

“Baixa tú primer i assegura’m, que ací passe de posar-me un machard. Ara posem l’altra corda i així baixem en doble els 60 metres” digué Joan.

“D’acord. Me la vas donant tu i així no es liarà?” li vaig preguntar a Joan.

“Sense problemes”

I ahí estava jo, rapelant amb ganes i il·lusió cap al solet del final del barranc quan em vaig adonar que en un resalt vertical d’uns cinc metres l’aigua s’havia congelat formant una xicoteta cascada de gel cristall que es trencava quan la tocava amb els meus gats, mentre l’aigua que corria per baix em mullava tristament els peus. A continuació, per rematar l’escena, la corda que poc a poc Joan havia anat donant-me des de dalt es va empotrar entre dues pedres i em va deixar immobilitzat just baix de la cascada. L’aigua em cauia des de dalt i baixava per les cordes, xopant-me per complet, mentres jo m’esforçava per alliberar la corda.

“Ramón, la corda s’ha quedat enganxada i no puc seguir baixant! M’estic xopant!! Li pots dir a Joan que bloqueje la corda blava per a que jo puga baixar per l’altra???” Li vaig demanar a crits a Ramón, conscient que Joan no podria escoltar-me. 

Aleshores Ramón començà a escridassar a Joan, mentre jo el mirava pensant en com nassos havia tingut la mala sort de quedar-me bloquejat en el pitjor lloc possible. Per sort Joan va entendre la situació ràpidament i de seguida va bloquejar la corda i d’eixa forma vaig poder aplegar rapelant a la base del barranc, ja al solet del migdia.  Immediatament em vaig llevar els gats i la jaqueta paravents de fibra, que portava completament mullats, i em vaig posar una jaqueta de plomes que portava a la motxilla. Sortosament ni la tèrmica interior ni el jupetí de plomes s’havien banyat… però els calcetins si. De totes maneres, ja havíem eixit de territori Xiricahua i sols ens quedava arreplegar tot el material, fer un glop de te calent al refugi i baixar xarrant cap a la furgo, on si tot anava bé aplegaríem encara abans que es fera fosc. 

Segur que no és la via més dura que he escalat, ni la més llarga. Ni tan sols la més bonica… no sé si haurà segut per l’ambient, per la roca o per la companyia, però el que sí que sé és que esta no l’oblidaré amb facilitat.