GRAN DIEDRE AL PIC RUSSELL ( 3207 MTS)

 

“No havia de fer sol a manta? Ramón, m’has enganyat” li vaig dir a Ramón quan aplegarem a peu de via, ja a 3000 m. Havíem dormit en la furgo al Pla de Senarta i havíem pujat en l’autobús 4x4 que en poc més de mitja horeta ens deixà al refugi de pescadors de Ballibierna. Eixint a les 10 del refugi, aplegar al Gran Diedre (210 m V+) del pic Russell (3207 m) ens va costar unes tres hores i mitja, caminant primer per sendes còmodes de mitja muntanya i després serpentejant entre grans blocs de granit que algú havia tirat per allí de qualsevol manera, fent el nostre avanç realment dur. Les nostres motxilles (com sempre!) pesaven prou més del que era desitjable, i això que en teoria sols portàvem l'imprescindible... però la idea d’haver d’escalar amb aquell mort a l’esquena no ens agradava a cap dels dos. 

“Eres un queixó… però crec que escalaré amb el plomes posat” em contesta Ramón, mig rient i mig preocupat. Estàvem a finals de juliol i la previsió era de sol i bones temperatures, però feia fred, portàvem posada tota la roba que teníem i la boira pujava per la paret amb rapidesa portada pel vent, mentre núvols obscurs cobrien el pic on volíem pujar, invisible a més de 200 metres per damunt dels nostres caps. Semblava que la roca encara estava un poc humida de les pluges de la nit anterior, però confiàvem que el vent que feia l’hauria secat prou. L’inici de la via estava en unes grades de pedra on trobarem un solitari parabolt que assenyalava la R0 (punt de partida), i tot i que els dos sabíem que Ramón estava molt més fort que jo, em va convèncer per a que li tirara jo al primer llarg.

Després de posar-me tota la roba que portava i penjar-me els catxarrets a l’arnès, vaig començar a remuntar la paret de granit, encara amb les mans gelades. Els primers metres eren fàcils, pujant per blocs amb bons agarres per a peus i mans, fins aplegar a un xicotet diedre molt tancat on m’era impossible clavar-me per culpa de la motxilla, enorme a la meua esquena. Després de valorar el pas, vaig passar la corda per una exprés i vaig xapar el friend verd abans de col·locar-lo al fons del diedre estirant el braç tant com podia. Una volta encastat, vaig escalar per la part de fora, on la roca encara un poc humida no posava les coses fàcils. Pocs metres després vaig aplegar a un enorme bloc empotrat d’on penjava un vell cordino prou deteriorat. En este punt sabia que havia de xapar una cinta de 120 cm per tal d’evitar el fregament excessiu de la corda i eixir per la dreta a una xicoteta repisa que em portaria al pas més complicat del llarg (i en teoria de la via). La repisa era fàcil, però la por a caure i a pendulejar em feren posar un altre friend abans d’afrontar un pas vertical protegit per un parabolt. A estes altures, entre la corda que m’estirava moltíssim i la motxilla que pesava com un xiquet a l’esquena, el pas de V+ em va semblar com a mínim complicat. Vaig bufar, agafant aire. Feia fred i tenia els dits gelats. 30 metres més avall, Ramón m’animava. Vaig tornar a bufar. Notava com la corda pesava una tona i mitja. “Dues punyades al pit i cap amunt”, em vaig dir a mi mateix, recordant al meu amic Bauti. El pas se’m va fer dur i sols vaig respirar amb tranquil·litat quan vaig xapar el parabolt i vaig poder descansar un poc. Ramón em cridà suggerint que baixara i desxapara la cinta del bloc encastat per a que la corda em pesara menys, però amb la confiança que em donava el parabolt vaig tornar a avançar fins aplegar a la reunió feta amb dos parabolts i una anella, uns 10 metres per damunt de mi. No sé fins a quin punt les reunions equipades amb parabolts són justificables en vies alpines com aquesta, on les possibilitats de protecció són tan bones, però en eixe moment supose que els prejudicis es queden en un segon pla i, posats a assegurar al company tremolant pel fred, preferisc fer-ho penjat de 2 parabolts que de qualsevol reunió feta amb friends… (per cert, el llarg no aplega als 50 metres dels 55 que marquen les ressenyes!). 

Ramón pujà ràpidament, li vaig passar el material i sense parar-se a res li tirà al segon llarg, en este cas de V. És curiós que quan vas de segon tot et sembla més complicat, i en este cas no va ser diferent. Quan em tocà seguir-lo, no vaig poder evitar pensar “la mare que el va parir… com ha pujat per ací?”. Ramón sempre ha estat un escalador consistent, però s’havia passat els darrers deu mesos escalant sense parar i es notava. El granit semblava humit per tots els llocs, per dalt de nosaltres la negror no disminuïa i teníem la sola dels gats bruta pel fang acumulat a la via que a voltes no podíem evitar xafar. El llarg que havia escalat Ramón ja pujava pel gran diedre que li donava el nom a la via i que ja no abandonaríem fins a l’eixida.

El tercer llarg, també de V, seguia la tònica dels anteriors: des de baix semblava difícil, però una volta en el “fregao” no ho era tant. Els friends entraven sense problemes i donaven confiança sobretot perquè sempre eren talles grans (rojos, grocs i blaus). Estàvem cada volta més alts i l’ambient era quasi patagònic. “Entre la boira, el fred, la roca humida i la poca visibilitat, podríem estar escalant el Fitz Roy” fantasiejava jo. El que passa és que aquestes condicions sols són romàntiques als llibres. A la realitat supose que a ningú li agrada escalar així, i eixe dia ja sabíem amb certesa que el sol no ens acompanyaria en aquesta aventura…

“Sosio, tira-li que hem d’eixir d’ací, no siga que es pose a ploure i la caguem” li vaig dir a Ramón quan aplegà a la reunió, després de passar un xicotet pas de placa que jo havia evitat per la dreta, sense eixir-me’n del diedre. M’havia quedat gelat com un pardalet assegurant-lo en la reunió, i això que portava tota la roba que tenia i fins i tot unes malles d’hivern damunt de les pirates que havia utilitzat durant l'aproximació. És el que té escalar a més de 3000 metres, que no et pots fiar ni tan sols a l’estiu… 

Ramón arreplegà tot el material i començà a pujar pel 4t llarg, esta volta de IV+ i un poc més curt que els anteriors. La corda corria entre les meues mans amb rapidesa durant la major part del temps (senyal de la suavitat del llarg) però en un moment donat parà i vaig percebre dubtes a través de les vibracions que m’aplegaven als dits a través de la corda. “No troba la reunió” vaig pensar, mirant els metres de corda que em quedaven al peus. La corda pujà i baixà unes quantes voltes fins que de nou començà a córrer amb rapidesa i em vaig adonar que Ramón havia aconseguit muntar reunió i estava recuperant corda. Vaig intentar comunicar-me amb ell a crits, però el fort vent no em deixava escoltar-lo, així que quan la corda s’acabà vaig desmuntar la meua reunió i el vaig seguir de nou. Realment el llarg era més fàcil i vaig progressar a bon ritme fins a vore que la corda es perdia al final de la via. Efectivament Ramón s’havia botat la darrera reunió que quedava a l’esquerra després de superar un gran bloc encastat i havia considerat més còmode assegurar una volta fora, en un terreny pla i un poc més protegit. 

A l’eixida el vent continuava bufant fort i ràpidament arreplegàrem trastos i intentàrem trobar un bivac còmode per passar la nit. Hi havia uns quants on triar, i optàrem per un on cabíem els dos, a pocs metres del cim. Després de descarregar allí les motxilles pujàrem caminant entre grans blocs al cim per fer les fotos de rigor enmig de la boira. El que hauria d’haver estat un paisatge espectacular cap al massís de l’Aneto era sols un llençol gris que no ens deixava vore més enllà d’uns pocs metres... 

El pla de l’endemà era crestejar fins a l’Aneto i baixar a Ballibierna pel coll corones, però per aconseguir-ho havíem de rapelar i escalar una secció completament desconeguda per a nosaltres fins al cim del Margalida, a 3241 m. Allí enllaçaríem amb la cresta de Salenques-Tempestades, una vella coneguda de Ramón i meua que aplega fins al mateix cim de l'Aneto. Per tal de preparar l’activitat, i aprofitant que la boira s’havia alçat un poc, baixarem sense les motxilles cap a la punta més pròxima al Margalida fins trobar una instal·lació de ràpel. Després de reforçar-la vaig baixar uns 20 metres fins a una canal prou descomposta, molt per damunt encara del tram de cresta que ens portaria al Margalida.

“Sosio, açò no ho veig gens clar. Esta canal està molt descomposta i no veig per on aplegar a la paret de baix. I tampoc veig clar com pujar per ahí. Supose que de prop tindrà millor pinta” vaig cridar. Això era mal rotllo per a l’endemà, sincerament. El terreny desconegut és sempre aventura, però també un risc que a voltes em costa assumir, i per això sempre he estat conscient que no soc un muntanyer com els d’abans. A mi m’agrada l’aventura “controlada”, i per això com més detalls tinc lligats, més còmode em trobe, les coses com són. Cal ser realista, soc un muntanyer de cap de setmana que estic a gust amb aventuretes que em deixen estar el diumenge menjant una paelleta amb la família…

Amb el cap ple de dubtes vaig escalar els 20 metres que havia rapelat, entretant Ramón m’assegurava des de dalt. Després, comentant la jugada de l’endemà tornarem fins al bivac, sopàrem ràpidament i a les 8 de la vesprada ja estàvem dins dels sacs. Resulta curiós com pot ser d’acollidor i càlid un sac de dormir quan les condicions meteorològiques no són les millors, veritat?

La hores van passar lentes i un poc incòmodes, sobretot pel vent que no va parar de bufar en tota la nit, fosca com poques. En obrir els ulls cap a les sis i mitja del matí la visibilitat era sols d’uns cinc o sis metres i una boira espessa i humida agranava el pic Russell, desfent-se i tornant-se a unir en fragments que passaven amb rapidesa al nostre voltant.

“Ramón, hui farem poca cosa. No es veu res… la meteo era molt bona per a hui també, veritat?”

“Sí, la meteo era bona. De fet crec que la boira ja està baixant, perquè veig l’Aneto” em digué Ramón, obrint un clivellet a la seua funda de bivac.

“Si home, i si et fixes també voràs la creu i el santet que hi ha al costat” li vaig dir rient.

“Que si Jordi. La boira està baixant i ja es veu. I el Tempestades i el Margalida s’intueixen”

Alguna cosa en el seu to de veu em va fer pensar que parlava seriosament, però jo m’havia incorporat, estava assegut dins del meu sac de dormir i entre que encara estava clarejant i la boira, a dures penes podia vore les pedres que envoltaven el bivac.

“Xe Ramón, què estàs dient? Però si no es veu res!! Com t’alces a pixar i no et fixes per on vas, no trobaràs el bivac quan tornes!”

“Home, jo veig l’Aneto sense problemes” tornà a dir Ramón, encara gitat dins del sac, amb el cap tapat i deixant vore sols part de la cara, com si fora un cuquet. Encara flipant em vaig arrimar a Ramón i vaig mirar en la direcció en què mirava ell… i em vaig adonar que el que ell realment pensava que eren els cims de l’Aneto i del Tempestades, en realitat eren unes pedres situades a uns 5-6 metres de distància, la silueta de les quals recordava vagament el perfil de les muntanyes!

“La mare que t’ha parit… ala, va, torna a dormir que et fa falta. Ara no podem fer res, així que esperem un ratet més a vore si s’aclareix el tema. En teoria ha de fer un dia fantàstic”.

Una hora després la situació no havia canviat. Hi havia un poc més de llum, però la visibilitat era la mateixa. Crestejar fins a l’Aneto estava descartat, però baixar per la normal tampoc era fàcil. Sabíem que hi havia un parell de passos un poc exposats i que calia trobar una canal marcada amb fites, però enmig de la boira ens podíem emmarronar fàcilment en qualsevol dels tallats que envoltaven el pic Russell. Finalment a les 8 tornarem a guardar tot a les motxilles i amb molta precaució començàrem a baixar, amb l’esperança de trobar que la boira, igual que el dia d’abans, sols cobria la muntanya a partir dels 3000 metres, i que per davall d’eixa cota no tindríem cap problema per trobar el camí.

Per sort localitzarem la canal de descens i a poc a poc anàrem perdent metres, destrepant algun pas delicat fins eixir de la boira, ja en la pedrera d’accés a la ruta normal. Una volta fora de territori Xiricaua pararem a desdejunar amb un poc més de tranquil·litat, amb l’objectiu d’agafar forces per baixar, ja per terreny més fàcil, fins al refugi de pescadors de Ballibierna on agafaríem de nou l’autobús fins la furgo, que ens esperava més de 1500 metres més avall, al Pla de Senarta.