RAVIER AL TOZAL DEL MALLO. 300m MD 6b+ / V+



A Imma, la meua companya d'aventures.
Tantes voltes vaig pensar en tu escalant esta paret
que fins i tot Ramón es posà celós...


Ravier al Tozal del Mallo
300m MD 6b+ / V+ obligat
Via semiequipada al Parc Nacional d’Ordesa.
2 cordes de 60m, emportadors i friends fins el nº3

Juliol no és un mal mes per escalar a Ordesa. L’únic inconvenient és que cal accedir al parc amb l’autobús que ix des del pàrquing de Torla. Per sort a les 6 del matí no hi ha turistes per agafar-lo i sols muntanyers i escaladors endormiscats s’afanyen a pujar per tal d’assegurar-se un lloc.
Aquell dia Ramón i jo estàvem nerviosos. O almenys jo ho estava, perquè l’havia convençut per escalar la “Ravier” al Tozal del Mallo, i això eren paraules majors. Els escaladors diuen que arreu es parla d’escoletes d’escalada... perquè Ordesa és La Universitat. Però vore ressenyes a internet assegut al sofà de casa és fàcil, així que convèncer a Ramón tampoc havia segut difícil, atès que Ramón també ha segut sempre de gatillo fàcil.
La via la van obrir per primera volta Jean Ravier i uns amics allà per l’any 1957, pujant la major part del temps en artificial, com es feia a l’època. Passaren des de França per la Brecha de Roland i diu la llegenda que la Guardia Civil els va tirar de la base de la paret i els va dir que havien de tornar a casa... però ells es refugiaren als boscos i aprofitaren la primera oportunitat per enfilar-se en la paret i pujar-la en dos dies (vivac mediante). Des d’aleshores ha esdevingut un mite dins de l’escalada a la vall d’Ordesa. En realitat és de les vies més fàcils que es poden trobar per allí, però “La Ravier” no per això deixa de ser mítica. Quan Ramón i jo poguérem vore clarament el Tozal del Mallo durant l’aproximació, les cames ens flaquejaren. Ara, sis anys després i mirant les fotos, comprenc que en aquell moment encara ens venia un poc gran tot allò...



La via és especial des del principi, perquè fins i tot abans d’aplegar a la seua base cal pujar durant més de dues hores per una llarga i empinada sendeta fins aplegar a la base del Tozal (quasi mil metres de desnivell). Des d’allí ens va caldre anar buscant-nos la vida per aplegar al contrafort rocós que, amb passos de III+ i IV, protegeix el començament de l’escalada. Després de pensar-ho uns segons començarem a escalar els quaranta metres sense traure les cordes, cadascú per on ho va vore més fàcil, fins aplegar a l’inici real de la via, marcat per uns trist Spit. Ja encordats i amb tot el ferro penjat de l’arnés, començarem l’escalada.



-          Sosio, tenim clar per on és?
-          Si, hem d’aplegar a la “xemeneia sabonosa”, que crec que és aquella d’allà. La gent aplega en dos o tres llargs, depenent de les ganes d’aventura que tinguen. 
El problema de les vies d’alta muntanya és que costa de trobar l’entrada, i una volta dins resulta difícil navegar per ella. El trajecte que des de lluny sembla clar desapareix misteriosament quan estàs enmig d’una paret immensa com aquesta, i aleshores és fàcil equivocar-se i emmarronar-se de mala manera. En aquest cas la xemeneia era prou evident i vaig començar a escalar en la seua direcció per un primer llarg un poc herbós i poc vertical.
 Va ser en eixe moment quan una parella de la Guardia Civil del GREIM s’acostà  i començaren a equipar-se per pujar darrere de nosaltres.


-          Quereis que os dejemos pasar? Nosotros seguramente vamos a ir lentos – els oferirem.
-          No, no, tranquilos. Nosotros también es la primera vez que escalamos esta via. Estamos entrenando y queremos ir sobre seguro. No os preocupeis!


Amb aquesta companyia seguirem escalant el segon i el tercer llarg, encara fresquets i amb ganes de batalla, en aquest cas ja per típics diedres ordesians, verticals i plens de blocs atlètics. Com a anècdota, xarrant amb els GREIM ens adonarem que un d’ells havia estat destinat feia poc de temps a Llombai (al costat de casa!). I és que el món és més xicotet del que ens pensem...


La xemeneia sabonosa és, en teoria, el llarg clau de la via. En el seu moment Ravier la va cotar de 6a+, però actualment el pas de les cordades al llarg dels anys ha fet que la superfície de la roca estiga tan polida (sabonosa) que en lliure la gent li dona fins a 6b+. És per eixa raó per la que Ramón i jo sols ens plantejàvem pujar en artificial, aprofitant els nombrosos claus i cordinos que els escaladors han anat deixant als passos complicats.
Ramón es penjà tot el material i inicià l’escalada de forma decidida cap a la xemeneia, i quan aplegà a la seua base començà a acerar i a utilitzar els estribos com un mestre, fins que el vaig perdre de vista. Pujar de segon sempre m’ha paregut molt difícil, però en artificial ho és molt més! En aquells llarg, a més de penjar-me com un cuixot, em vaig adonar que la nostra cordada en realitat estava composada per tres membres: Ramón, jo i el buit a la nostra esquena. La sensació de que la força de la gravetat era més forta allí que en qualsevol altre lloc va ser una constant durant tot el dia, i això ens va anar consumint poc a poc, minvant les nostres forces. La tensió constant de no tindre cap segur bo (cap parabolt!) i anar xapant de quan en quan claus ronyosos amb pinta de ser del anys 60 ens va mantindré anímicament al límit durant hores. Per altra banda, també ens adonarem que la utilitat real d’eixos claus era anar marcant el recorregut correcte de la via, més que de protecció real. També trobàrem alguns dels tacos de fusta que utilitzaren els aperturistes de la via, veritables relíquies difícils de vore en altres llocs i que et fan tindre una idea de la pasta de la que estaven fets eixos escaladors...




El següent llarg em va tocar a mi, i eren uns trenta metres amb un desplom constant, molt atlètic, de fins a 6a+. No tinc paraules per descriure la sensació d’escalar aquells magnífics passos amb el nostre benvolgut buit estirant-me de la motxilla cap avall. En aquells moments encara em trobava molt sencer i sabia que una volta superat eixe llarg la resta ja era més fàcil, així que no feia falta guardar forces. Amb això en ment el vaig escalar tot en lliure, tret d’un moment en que em vaig penjar per fer-li una foto a Ramón, d’eixes que s’emmarquen per tindre-les en casa.



Les reunions sempre eren dos claus de roca, que tant Ramón com jo tractàvem de reforçar amb friends i empotradors. Qualsevol cosa per tractar de donar-nos un poc més de confiança en aquell món vertical que estàvem travessant, sempre tensos, sempre concentrats.


El problema va vindre quan perdérem el fil de la via en algun punt entre la R5 i la R7. Pot ser Ramón es desorientà un poc al sisé llarg (V+, amb roca un tant delicada) i muntà la reunió uns metres desplaçada cap a l’esquerra o jo em vaig embarcar al següent llarg i en lloc de buscar el diedre de la dreta vaig seguir recte. El cas és que en un moment donat, quan ja portava uns vint metres escalant de primer, vaig xapar una xicoteta esquadra d’alumini que hi havia clavada a una fissura i, convençut que anava a trobar per dalt alguna cosa d’on poder-me agafar em vaig enfilar per unes roques fins que un mur de roca llisa em va parar en sec. Immediatament se’m va secar la boca i la força de la gravetat es va duplicar en qüestió d’un segon. Dos metres més avall l’esquadra d’alumini no em donava cap seguretat i seguir pujant quedava descartat.
-          Ramón, per ací no hi ha res! No puc seguir! Crec que vaig a volar!!- li vaig cridar tot tremolós.
-          Has posat alguna cosa??
-          Una merda d’alumini allà baix!
-          No passa res! No pots destrepar??
-          No ho sé! Ramón, vaig petat! Vaig a volar!!
-          Va, destrepa, i si vas a caure avisa!!- va tallar Ramón, sempre pragmàtic.
Tremolós i al límit vaig aconseguir destrepar i penjar-me de l’esquadra. És curiós com les forces et podem abandonar en tan poc de temps. Eixos segons interminables en els que havia estat penjat sense saber què fer i la destrepada posterior m’havien deixat completament buit de forces. En aquell moment vaig mirar per tots els costats per vore si hi havia un altre camí, però tot semblava molt desplomat. Ara sé que amb tota seguretat ens clavarem en algun llarg de la via del costat, la “Franco Española”, un punt més difícil que la nostra.
Una volta descansat i sabent que el que m’esperava no era el pas de V+ que marcava la ressenya, amb precaució i reservant forces vaig tornar a pujar. Ben mirat, el muret que m’havia paregut infranquejable tenia una xicoteta fissura vertical a un costat on podia col·locar un microfriend. Com que els estribos se’ls havia quedat Ramón, li vaig passar al friend una cinta de 120cm on poder introduir un peu i d’aquesta forma superar en artificial el muret en el que m’havia quedat abans. Després, just abans d’acabar el llarg vaig tornar a posar una pedaleta a un friend groc per fer un pas en artificial i així aplegar a xapar un cordino que penjava d’un dels claus de la reunió. Ara, còmodament assegut al silló de casa calcule que el grau d’eixos dos passos estaria al voltant del 6b. Supose que en esportiva els hauria pogut escalar en lliure, però a 200m d’altura, assegurant amb friends i ja cansat em semblaren difícils de veritat! 



Si a mi em va costar, Ramón que anava darrere i havia de desmuntar totes les pedaletes que jo havia posat no ho tingué tampoc gens fàcil. Patirem l’esforç fet en eixe llarg durant la resta de l’escalada i posà patent que navegar en parets tan grans on hi ha pitons de roca clavats per tots els llocs no és fàcil.



Una volta a la reunió, Ramón carregà material i s’enfilà de nou, tractant de pujar sempre amb tendència a la dreta, buscant el famós diedre que ens havíem botat sense voler, escalant passos de fins a V+/6a. Poc a poc, improvisant l’itinerari, es pugué reincorporar al recorregut correcte de la Ravier i aconseguí muntar la següent reunió en un bloc quasi en el mateix lloc on ho hauríem fet de no haver-nos equivocat, ja amb la xemeneia del darrer llarg a la vista. Com que allí no cabíem els dos, em vaig haver de quedar un poc per baix, i aprofitarem per menjar uns pocs fruits secs, beure, descansar i fer uns vídeos per immortalitzar el moment.




Des d’on estàvem situats ja podíem intuir el final de la via. Una xemeneia de 6a era el darrer obstacle, i el millor era que sabíem que ja no ens podíem perdre, ja no hi havia la possibilitat d’una nova sorpresa... així que amb tot el ferro penjat de l’arnés vaig començar a escalar. En aquest cas recorde clarament que la xicoteta motxilla d’atac que portava em va molestar moltíssim pujant per aquella estreta xemeneia. Aquest estil d’escalada en la que, cansat com estàs, t’arrossegues com pots per la paret utilitzant totes les parts del teu cos intentant no caure la gent l’anomena “gusanear”, i és una paraula que pense que descriu perfectament el que feia jo en aquell moment...


 Per fí, després de huit hores d’escalada vaig acabar la via i de sobte vaig canviar el món vertical i hostil per un altre horitzontal i paradisíac, on una xicoteta plana tapissada de gespa i adornada amb multitud d’Edelweiss em rebia generosament. 



Sense encantar-me vaig llaçar un gran bloc de pedra del tamany d’un Ford Fiesta i vaig recuperar a Ramón. Quan aplegà al meu costat, les rises, el bon rotllo, les fotos i els vídeos ens feren oblidar d’un cop tot el patiment acumulat durant el dia. Ara sols teníem la sensació d’haver-nos superat, d’haver vençut les nostres pors i d’haver-nos demostrat a nosaltres mateixos que ho podíem fer. Quin xut d’autoestima i d’emocions! Supose que és el que té eixir de la famosa zona de confort...



Però érem conscients que encara no havíem eixit de territori Xiricaua. Encara ens quedava un xicotet flanqueig per aplegar a les famoses “Clavijes de Carriata” un parell de trams verticals d’uns 7 i 5 metres respectivament, protegits per xicotetes estaques de ferro clavades en la roca que permet salvar destrepant el gran contrafort rocós del circ de Carriata, a primera vista inexpugnable.
-          Mira Ramón, ara apleguen els del GREIM dalt del tot!. Els veus?- li vaig senyalar a Ramón- i això que ja fa més d’una hora que hem eixit!
-          És el que té anar seguint a uns mindundis com nosaltres. Ens hem emmarronat i ells anaven darrere. Però eixos són durs, hauran patit lo justet...
Una hora i mitja després d’haver començat la baixada aplegàvem al pàrquing d’Ordesa, cansats però contents. Allí ens esperava el bus que ens tornaria a Torla...




Comentaris

  1. Que bons records... Tindrem que ficarse forts per a tornar a fer alguna d'estes.

    ResponElimina
  2. Enhorabona Jordi. Quina alegria retrobar-te. Viote! Begoña

    ResponElimina
  3. Enhorabona Jordi. Quina alegria retrobar-te. Viote! Begoña

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada