CORREDOR CENTRAL A LA CARA OEST DEL TAILLON. 350M MD-/W13+

http://paraisovertical.blogspot.com/

Corredor Central a la Cara Oest del Taillon.

350m  MD-/WI3+

La pista cap a Bujaruelo està bona i passem sense problemes fins al refu, que està tancat. Per una volta hem aplegat relativament prompte i sopem amb tranquil·litat a la furgo, però com ja és de nit tancada ens quedem sense poder vore el meravellós paisatge que ens envolta.

-          Demà a quina hora s’alcem?

-          Promptet, que el dia serà llarg. Quan abans apleguem a peu de via, millor estaran les cascades de gel. Poses el despertador a les 2:30? Tenim quasi quatre horetes d’aproximació, no?

Quatre hores d’aproximació significa quatre hores caminant cap amunt per neu amb el frontal encès i el GPS a la mà... i concentrats. Una equivocació a l’hora d’orientar-se pot significar una hora més de trajecte, amb el que això implica de cansament afegit i una o varies cordades escalant davant de tu i tirant-te neu, pedres i gel al cap.

De moment hui no ens hem trobat a ningú mentre pujem per la senda cap al coll de Bujaruelo. Per tal d’evitar l’error de l’any passat no deixe de mirar el GPS enmig de la foscor, i poc a poc eixim del bosc que marca la cota de neu i ens posem els grampons. La pujada sempre és un exercici d’intrusisme en la pròpia ment, entretant camines enmig de la foscor amb els ulls clavats en el punt blanc que el frontal marca just davant de les puntes dels teus grampons. En eixos moments és impossible no mirar dins teu i pegar una ullada incòmoda a eixe pou que tots tenim amagat allà dins.

Quan comença a clarejar ja estem quasi als peus de  la cara oest del Taillon. En unes pedres  aprofitem per treure els piolets que utilitzarem per remuntar la darrera pendent d’uns 150 metres i 50 graus d’inclinació fins al plateau que marca el començament de les tres vies que portem en ment: el corredor de l’esquerra (D+, el més fàcil), el Central (MD-, la joia de la corona, el més cobdiciat dels tres) i el Quintana (també MD-).

TODOESCALADA.NET

-          Li tirem al Central, no? Té bona pinta-  Li pregunte a Ramón.

-          Però ja. Ves posant-te l’arnés que s’està fent tard.

-          Fotre Ramón, que sols tenim una cordada a la vista i van cara el Quintana!. Fem un mosset i un traguet de te i li entrem, val? Un poc de tranquil·litat!.

Furgant a la motxilla, me n’adone que no porte les dragoneres dels piolets. Aquestes dragoneres són unes bandes elàstiques que connecten els piolets amb l’arnés i que resulten molt útils per no perdre’ls quan estàs escalant.

-          No passa res. Et poses unes cintes de 120 i arreando- em diu Ramón, per al que rarament alguna cosa suposa un problema.

En uns minuts eixim caminant cap al corredor (situat a uns do cents metres de distància i per al que encara ens queden uns quaranta metres de desnivell), i les cordes comencen a embolicar-se. Mala senyal, pense entretant Ramón comença a maleir tractant de desfer els nusos.

 Després, a peu de via col.loque un tornillo de gel com a únic segur de reunió  i Ramón ix disparat cap amunt, progressant per una estreta vira inclinada cap a la dreta. Ens uns segons el perd de vista i la corda comença a córrer amb velocitat entre les meues mans.

En un moment donat para en sec durant uns minuts i escolte a Ramón:

-          Jordi, no trobe la reunió per cap lloc!”

-           “Has aplegat a la cascada? Han d’haver uns claus a la dreta! Si estàs a la base de la cascada, encara has de pujar tres o quatre metres cap a les pedres de la dreta!” Li conteste.

Jo sé perfectament on està la reunió perquè des d’allí es pot fer una foto a la persona que l’escala de primer que és mítica. La típica foto que has vist en revistes i llibres sobre escalada en gel al Pirineu.

“-Jo no veig res. Vaig a muntar ací alguna cosa!-” em crida Ramón.

Minuts després, quan ja estic preparant-me per desmuntar el tornillo de gel, de nou l’escolte:

-          Que sí, que crec que he trobat la reunió!. La tinc a 4 metres per damunt de mi. Assegura’m!.

De nou note com corre la corda uns instants. I de nou para.

-          Esta reunió no pot ser, es queda molt a desmà!. Vaig a baixar on l’havia muntat abans. Esta no m’agrada!! Pilla que destrepe!!!-” Escolte a Ramón cridar des de dalt.

En un moment recupere uns metres de corda i espere a que em done la senyal per a que puje. Quan comence a remuntar la vira localitze un microempotrador clavat a una fissureta i quan me’l penje a l’arnés m’adone que Ramón ha passat pel costat d’una zona de gel sense posar cap segur! “Este tio no està bé del cap! Ha fet uns 25 metres sense posar ni un trist tornillo de gel!” pense mentre progresse cap on està Ramón assegurant-me. Prompte veig la cascada, que apareix a la meua esquerra.

- Sosio, això està molt tieso! Per cert, al final no has posat cap segur i has muntat reunió on t’ha donat la gana, no? La de dalt era la bona!-”

 - No he posat res perquè era molt fàcil, i si monte la reunió en eixe lloc et fregaria massa la corda en el següent llarg. Tu el cas és queixar-te de tot, no??-”

La veritat és que té raó i jo ja sols pense en la paret de gel que tinc al meu davant. Resulta imponent, per la seua verticalitat i perquè ja estem a quasi 80 metres per damunt del plateau, així que el buit comença a pesar dins la motxilla. “va, que la Mamporros era prou més difícil que esta” pense per donar-me ànims, recordant una cascada de gel que hi ha a la zona de Benasc. Amb tot el ferro penjant de l’arnés i la confiança pels núvols, col.loque un microfriend a la roca i comence una xicoteta travessa d’uns 3 metres fins aplegar a la vertical de la cascada. En aplegar a una zona de gel bona pose un tornillo, passe una de les cordes per la cinta dissipadora, clave un dels piolets per dalt del meu cap i tracte de remuntar quan note que alguna cosa em frena de colp.

- La mare que m’ha parit! La corda se m’ha embolicat  amb les cintes que feien de dragoneres!- maleïsc cabrejat.

- A l’anar en travessa horitzontal has xapat la corda per damunt de les cintes, que com no són elàstiques et penjen per baix de l’arnés- em renega Ramón.

Fent equilibris penjat d’un dels piolets, passe el que s’ha embolicat per baix de la dragonera, però allò continua fet un bon embolic. “Mecagueenlamarequehohaparitunmiliódevoltes!!” exclame entre dents (ara ja sabeu que quan em cabreje en moments crítics no dic “càspita” o “caramba”). Tracte de col·locar els peus més estables i posar pes en ells per tal d’alliberar un poc la pressió de la mà que agafa el piolet que tinc fermament clavat damunt del meu cap. Ramón, a uns cinc metres de mi, em diu que m’ho agafe en calma, però la situació m’està posant nerviós i el que faig és llevar el mosquetó que uneix la cinta dragonera que s’ha enganxat al piolet en un intent de facilitar la maniobra. En eixe moment m’adone que si el piolet em cau no pararà fins que aplegue a peu de via, i això sí que serà un problema. “Merda de decisió” pense precipitadament, mentre passe la cinta tractant de desfer el nus. Afortunadament el piolet està ben clavat al gel, de forma que no cau i el torne a xapar. Sols han segut un parell de minuts estressants i algunes maniobres tècnicament desafortunades, però suficient per a que la meua confiança haja desaparegut per complet i per a que tinga les mans més cansades del que desitjaria. “Va, tira-li i no et pares massa a partir d’ara” em diu Ramón, donant-me ànims. Agafe aire i continue la travessa, aquesta volta ascendent en diagonal a l’esquerra buscant un xicotet descans abans del segon tram vertical. Als dos metres intente posar un altre tornillo, però al clavar-lo gira inservible i al final el trac d’un simple estiró. “Merda de gel” pense. Ara ja vaig un poquet accelerat i comence a arrapar el gel nerviosament amb les puntes davanteres del grampons, desestabilitzant-me i carregant més pes del que toca en les mans. El buit a la meua esquena cada volta pesa més, però per sort els piolets es claven per complet i poc a poc aplegue a la xicoteta terrassa inclinada que marca la meitat de la cascada.

Allí el gel sembla més bo i ràpidament pose el tornillo més llarg que porte i m’obligue a respirar. “Sóc molt animal” pense entre alè i alè “hauria pogut xapar un piolet amb el meu cau d’ancoratge i descansar tranquil·lament”. Però aquesta vegada els nervis m’han jugat una mala passada i no m’han deixat pensar.

-          Ramón, ara tinc un spit en la roca a metre i mig i ja entre en la part més vertical! De tota manera és un tram curt i crec que ja veig on tomba... després intentaré trobar la reunió dels parabolts, d’acord? Descanse un minut i vaig!

-          Ok, tranquil! Avisa’m primer!

Note les mans entumides pel fred i l’esforç. Tot i que porte uns guants de llana per desengreixar meravellosos per escalar en gel, sé que si aprete massa el mànec del piolet durant massa temps la sang no circula i les mans es gelen de forma quasi immediata. En estos casos el que faig és soltar alternativament els braços dels piolets i dibuixar cercles en l’aire amb velocitat per tal d’obligar a la sang a aplegar a les mans.

Comence a pujar de nou i com encara estic nerviós torne a enredar les cordes amb les cintes dragoneres, però aquesta volta m’adone abans i rectifique a temps. Xape l’espit a la meua esquerra i remunte per una canal gelada molt vertical, protegint encara amb tres tornillos més abans d’eixir a la campa de neu que hi ha dalt del tot. Quan aplegue a la neu i clave tota la part de davant de les botes, respire de nou i descanse uns segons, però de seguida continue uns 20 metres fins unes roques on en un pas fàcil de mixte puje i trobe 2 parabolts on muntar ràpidament una reunió. Allí penjat, mentre li recupere corda a Ramón, tinc un regust un poc amarg d’este llarg... l’he patit més del que haguera volgut i els nervis no m’han deixat pensar amb claredat. “Bé, tot és aprenentatge” em dic a mi mateix.

A Ramón també li costa escalar este llarg, perquè anar de segon llevant tornillos de gel no és gens fàcil, sobretot quan el llarg no és una línia vertical recta.

Ell no aplega a la reunió on estic, sinó que passa per la meua dreta per evitar els blocs de pedra on estic penjat i com que té tot el material que ha arreplegat del llarg anterior continua cap amunt. En principi este és un llarg de transició per un corredor de neu relativament ample, molt marcat per altres escaladors durant els dies anteriors. Ja estem a 3000 m i les vistes al nostre voltant són espectaculars. Ramón puja molt ràpid i munta reunió just als peus de la cascada, a la seua part esquerra.

Quan jo aplegue a la seua altura veig que la cascada té dues parts: l’esquerra està molt vertical i sembla una làmina llisa i dura de gel, mentre que la dreta té forats per on escalar amb facilitat. Normalment hauria intentat pujar per la part difícil, però hui no tinc el meu millor dia.

-          Sosio, crec que protegiré a l’esquerra que el gel sembla més sòlid però pujaré per la dreta, que és més assequible, d’acord?.

-          Tira-li per on et done la gana que p’això eres l’amo- em contesta Ramón – En quan isques cap amunt posa un segur per evitar el factor 2 i arreando.

Comence a escalar, pose un tornillo, passe una cinta dissipadora i la xape a la corda. La cascada és vertical però sembla una escala de tantes persones que han passat per allí. Em concentre en no enganxar les dragoneres de nou i remunte un parell de metres més abans de col·locar un altre segur.

“Estos tornillos són una meravella” pense “Tenen la punta tan esmolada que amb mitja rosca ja es queden clavats!”. A uns pocs metres tinc uns blocs de pedra que apareixen a la meua dreta, on pense que podré estacar el friend verd o el roig. Aquest ressalt l’estic gaudint molt i em torna la confiança. Ara escale espaiet, mirant de fer els moviments elegants i econòmics i desitjant que este llarg tinguera el doble de metres... però tot lo bo s’acaba i després de posar el friend verd en la fissura que havia vist abans la cascada comença a tombar i aplegue de nou a una campa de neu. A pocs metres a la meua dreta, en diagonal, veig una reunió feta amb 3 claus i un cordino blanc. Quan aplegue allí el cordino em sembla massa vellet i faig la reunió amb el meu material i un poc d’imaginació, i em prepare per a que puje Ramón.

“Quin llarg més guapo, no?” em diu Ramón quan aplega a la reunió “Vertical però fàcil. Va, passa’m material que ara ja eixim fora en ensamble”. Efectivament, des de la reunió on estem podem vore que sols ens queda un corredor de neu ample d’uns 50 graus d’inclinació, tallat a trams per xicotets ressalts de roca que a priori no semblem massa difícils. Podríem guardar les cordes i anar més còmodes, però Ramón i jo sempre hem segut prudents, i portar les cordes i no utilitzar-les ens sembla prou estúpid... així que comença a pujar Ramón, posant una estaca per ací i un friend per allà, i quan s’acaba la corda comencem a pujar en ensamble.

 Com sempre, Ramón em porta ofegat cap amunt, i a voltes em donen ganes de gitar-me damunt la neu per a que m’arrastre (estic convençut que ho faria sense adonar-se’n!). Pujant d’aquesta forma puc vore el cel blau al final del corredor cada volta més propet, i a les 13:15h  trac el cap per la vora de la xicoteta rimaia que forma el final del corredor.

 Allí al solet s’està de cine, i puc assaborir, entre mos a l’entrepà i glop de te, la sensació d’haver escalat el corredor més bonic de la meua vida. Des de l’eixida del corredor podem vore com dos muntanyers baixen poc a poc des del cim del Taillon (3146m) cap a nosaltres. Quan apleguen a pocs metres d’on estem nosaltres aprofitem per a que ens facen una foto amb la senyera del Grup Aventurer de Carlet.

-          ¿Por dónde habeis subido vosotros?- ens pregunten quan veuen les nostres cordes amuntonades per terra i els piolets tècnics.

-          Por ahí – contesta Ramón, senyalant el tallat que indica l’eixida del corredor.

-          ¿Por ahí? ¿Pero por ahí se puede subir? – torna a preguntar amb incredulitat el muntanyer.

Després ens conten que han pujat per la Brecha de Rolando però que ho han vist malament i per tornar no s’atreveixen i estan mirant si poden accedir a la cara sud de la Brecha baixant en direcció al Pic Blanc. És aleshores quan els comentem que nosaltres anem a baixar pel colls dels Gabietos i que els ho podem ensenyar.  

Encara ens queda la llarga i perillosa baixada pel coll dels Gabietos fins el port de Bujaruelo (que marca el final del territori Chiricaua) i després tot el camí fins la furgo on jo calcule que aplegarem cap a les 5 de la vesprada (sols em vaig enganyar de 5 minuts!), però això, amb el corredor a la motxilla i l’ànima plena, cansa menys del que la gent puga pensar.