PEÑA TELELERA (2764 M) / GRAN DIAGONAL ( 700m, AD+)
Peña Telera (2764m)
Gran Diagonal (700m, AD+)
Desembre 2018
Desembre 2018
El parc faunístic de Lacuniacha és la
base que utilitzem tots els escaladors per a deixar el cotxe quan volem pujar
algun dels corredors hivernals que adornen la cara nord del Peña Telera, una
muntanya que no aplega als 2800 metres... i ni falta que li fa! Les seues
parets fan que siga un paradís per als nostres ulls. Ramon i jo ja pujàrem el
corredor Maria José Aller (550m D+) amb el nostre amic Bauti fa uns pocs anys,
i la Gran Diagonal era una espineta que per una raó o un altra se’ns havia
resistit fins ara. De dificultat més moderada (sols AD/+), els seus 700m de
longitud, la seua estètica i la seua fama fan que siga un objectiu que
qualsevol escalador voldria posar dins la seua motxilla...
Aplegàrem ahir per la vesprada, encara
a temps de pegar una volteta de 45 minuts pels voltants i que Helios es provara
les botes rígides velles de Ramon. Amb un poc de sort hui no li faran el peu a
banderes – pense – quan portem 12 o 14 hores pujant i baixant muntanyes. Per si
de cas li hem aconsellat que es folre el taló amb esparadrap i que camine amb
espardenyes fins que comence la neu. D’aquesta forma la tornada també la farà
molt més còmode.
Encara és de nit fosca quan apleguem al
refugi obert que hi ha als peus del Telera, però per la llum dels frontals
sabem que ja tenim a set persones que caminen davant nostre en la mateixa
direcció. Hem eixit a les 6 del matí, i amb les primeres clarors del dia parem
a peu de corredor per tal d’equipar-nos. Afortunadament dues de les persones
que portàvem davant han continuat en direcció al Maria José Aller, així que
quan acabem de posar-nos els grampons i traure els piolets, sols tenim a cinc
escaladors començant a pujar pel con de dejecció de la Gran Diagonal, disposats
en dues cordades. No tenim pressa- comenta Ramón- estos ens faran tapó. Per no
haver-nos alçat mitja hora abans, hui acabarem dues hores més tard!
Mire a Helios amb certa preocupació. És
la segona volta que me l’emporte a fer una activitat hivernal. La primera me’l
vaig endur a pujar el Bisaurin per la seua cara nord (una activitat fàcil sense
cap complicació més enllà de caminar amb grampons), però la Gran Diagonal ja és
un altra cosa, perquè haurem d’anar encordats en tot moment i sembla que com no
hi ha molta neu els ressalts de roca estaran més peleons del que diuen
les ressenyes.
De moment comencem a pujar poc a poc
per l’ampla entrada del corredor, i la pendent va empinant-se de forma gradual,
així que quan vull adonar-me’n ja estem prou amunt i encara no anem encordats.
- Helios, com vas? Molt d’ull que el
terreny és fàcil però si et pegues una gramponada als pantalons i caus, aniràs a
parar a les roques de baix, d’acord?
- Tranquil tio, que vaig bé – em diu
amb seguretat. A dia de hui encara em sona estrany que els meus nebots em
diguen «tio», sobretot si pesen 15 kg més que jo i em trauen un pam d’alçada...
En pocs minuts apleguem a l’estretament
que marca l’inici de les dificultats. És el punt a partir del qual ens
trobarem, com diu Ramon, a «Territori Chiricaua». En poques paraules, un
lloc on la concentració ha de ser màxima i constant, i on els errors es
paguen cars. En uns minuts ja hem tret
les dues cordes de 8.5 i 60m de longitud, ens hem lligat i jo ja porte a
l’arnés els aproximadament 2 kg de ferro, entre friends, cintes llargues,
empotradors, pitons de roca i catxarrets variats que cal dur sempre
penjats, pel que puga passar.
Mire cap amunt. No hi ha molta neu i em
pregunte com de durs estaran els ressalts per ahí dalt. Les cordades que van
davant han desaparegut de la meua vista perquè van desencordats, però quan puje
uns quants metres ja veig al que va tancant la processó. L’estat de la neu és
bo, i aprofite que el muntanyer no està avançant per parar i posar una estaca
de 60cm. Té bona pinta, pense, mentre li passe una cinta llarga i li escarbe
amb el pic del piolet una canaleta per evitar que se n’isca si per una
d’aquelles li pegara un estiró al caure.
I al cap de 20m, pose un friend i
després un altra estaca, fins que m’aplega la veu entretallada de Ramon pel
walkie.
- frsss 5 metres i ensamble ffsssssss-
crec entendre.
- ok!.
Anar en ensamble significa que entre tu
i la teua parella han d’haver com a mínim 2 seguros, i els dos companys (3 en
este cas!) hem d’anar al mateix ritme, mantenint la corda tensa. Pujem
d’aquesta forma unes decenes de metres, fins que aplegue a un xicotet ressalt
de roca. No sembla difícil, així que xape un pitó de roca a la meua dreta i
clavant els piolets a la neu dura de dalt col·loque les puntes davanteres del
grampó del peu esquerre a una xicoteta fisura obliqua, faig força i tire cap
amunt. Immediatament note que el grampó se n’ha eixit i penja de la bota, completament
inútil. Merda. Merda! Per sort els piolets aguanten bé i ja estic fora del pas.
Quan alce la vista veig que hi han dos muntanyers a una reunió a uns cinc
metres de mi, i durant uns segons em planteje demanar-los que em tiren una
corda, però quan clave la bota nua en la neu s’estaca prou i em dona la
seguretat suficient com per a continuar fins la reunió. Mare quina por he
passat!! Amb rapidesa assegure les cordes al reverso i em torne a posar el
grampó, ajustant-lo amb més força a la bota amb una rodeta que té a la part
posterior. A continuació comence a recuperar corda, de forma que quan Ramon i
Helios apleguen a la meua altura la gent de la cordada que ens precedeix ja han
desaparegut.
- Li tires tu un altra volta, no?- em
pregunta Ramon, i sabent que no li diré que no, m’allarga el material que ha
arreplegat del llarg anterior. Evite contar-los lo del grampó, més que res per
a no preocupar-los, atès que el tema ja està solucionat. Amb l’arnés ple de nou
torne a la via, que ara ja presenta pendents de 60-65 graus, i en uns pocs
minuts tornem a eixir en ensamble. El corredor és molt estret en aquest punt, i
quasi puc tocar les parets a cada costat amb els piolets. Fa fred, però res
paregut al que havia d’haver fet segons les previsions. De quan en quan he de
parar i pegar voltes als braços per a que la sang em torne a les puntes dels
dits, que les tinc mig insensibles. Per sort portem material suficient i puc
anar posant catxarrets. No tinc pressa perquè veig a la cordada de davant just
a uns 10m dalt de mi, i quan després d’un passet de mixte un poc «divertit»
veig la següent reunió, allò sembla un mercat. Hi han 3 persones juntes en una
reunió, i dues més esperant un poc a l’esquerra en un altra que han muntat amb
friends.
- Ramon, açò pareix un mercat, espereu
que deixen lliure la reunió. Esteu còmodes per a esperar??
- ffggrrsss no gfdd repeteix fgdddss-
em contesta Ramon pel Walkie.
- no t’entenc! Vaig a pujar 5m i munte
alguna cosa per a pujar-vos- li cride pel walkie.
Encara més a l’esquerra veig una fina fisura
horitzontal. En quan aplegue pose 3 micro friends i un pitó de roca en
forma de U que sona de meravella (per saber si està ben posat, quan li pegues
amb el martell ha de sona a «botella de vidre») i ràpidament els triangule i em
pose a arreplegar corda.
Quan Helios i Ramon apleguen encara hem
d’esperar un bon rato a que les cordades que van per davant desapareguen, i ens
dona temps per menjar alguna cosa que portem per les butxaques i a flipar amb
dos muntanyers que pugen «a pelo», desencordats. Això significa que si tens un
error te’n vas cap avall i ahí s’acaba la festa. Els dos semblaven molt segurs
del que feien, però pense que
jugar-se-la d’eixa forma és una inconsciència. De fet eixe tram està
empinat, i també em sorprèn la tranquil·litat d’Helios, que en contra del que
cabria esperar encara no ha posat cap cara de circumstàncies quan la cosa s’ha
posat seriosa. Tot al contrari, encara
somriu i té humor per a fer fotos...
Quan torna a desaparèixer el darrer
muntanyer de la cordada de davant isc cap a la dreta per tornar a agafar la
vertical del corredor.
Açò no està tan tieso com el tros d’ahí
baix, pense. I això significa que puc anar ràpid... tant com em permet la gent
que tinc davant, clar. El llarg no té complicacions, però quan aplegue al
següent ressalt de pedra hi han cinc persones allí amuntegades. La dificultat
està en superar un ressalt que normalment té poc més d’un metre d’altura, i que
fins i tot de vegades la neu el tapa per complet. Hui en canvi el fet que hi
haja poca neu fa que siguen siguen uns dos metres. Els muntanyers que van
desencordats passen ràpid per allí, com si fora fàcil, però la resta el superen
lentament, amb precaució i dificultats. Com que veig que va per a rato, torne a
muntar una reunió amb micro friends i un pitó de roca a la paret de la dreta,
en un lloc al resguard de la caiguda de neu i pedres que constantment cauen des
de dalt. Quan Ramon i Helios apleguen al meu costat, un dels muntanyers de la cordada de davant està
currant-se el pas, però no el veu gens clar.
- oyeeeee!!! esto era por la derecha o
por la izquierdaaaa???!!!- escoltem que pregunta als seus companys de dalt.
- por la izquierdaaaaaaa!!!! – li
contesta una veu llunyana. El muntanyer torna a intentar pujar una volta i un
altra, però no hi ha forma. Nosaltres ens impacientem perquè s’està fent tard
per a estar allí dins, fa fred i vegem que aplegarem de nit al cotxe. Per fí,
després de 20 minuts renyint amb el ressalt, el xic del casc roig aconsegueix
superar-lo i de seguida li tire jo, amb els ulls clavats a les parets per vore
on puc assegurar el pas. Quan aplegue el panorama no m’agrada. He pogut posar
una estaca a la neu de la cova, però sols això. No hi ha gel per cap lloc i
quan intente posar un friend, veig que les pedres es mouen com si foren de
suro. A més, per a la meua estatura està un poc desplomat i no em trobe còmode.
Helios i jo havíem vist des de baix que hi havia un bon lloc per posar el peu
esquerre, però està molt alt i m’és difícil aplegar. Durant uns instants dubte
i no ho veig clar, però em busque la vida i
trobe una fisureta on clavar les puntes del grampó, superar-me, clavar
els piolets a la neu més o menys dura de dalt i ja col·locar els peus per eixir
del pas sense tirar cap pedra avall. Uf, quina forma d’apretar el cul!!. Tire
cap amunt per una pala de neu un poc menys empinada fins que esgote els 60
metres de corda i munte reunió amb dues estaques de neu. No podem seguir en
ensamble tenint eixe pas ahí, així que recupere un poc de corda fins tensar-la
i em prepare.
Helios i Ramon superen el pas sense
despentinar-se (estan forts!), i quan Ramon aplega a la meua altura arreplega
material i tira cap amunt a gran velocitat. Tanta que quasi no puc donar coll
per donar-li corda.
- uf, què ha menjat Ramon ahí baix? Em
fan mal els muscles!- em queixe a Helios, que m’ajuda com pot. Estic assegut de
cul a la pendent, de forma que no puc vore a Ramon, però note com corre la
corda, i note cada volta que es para per a posar algun catxarro.
- 5 metres i ensamble!- li dic a Ramon
pel Walkie. Ramon no contesta, però la corda segueix desapareguent entre les
meues mans, així que em prepare per a desmuntar la reunió ràpidament i tirar
darrere d’ell. Efectivament en un instant comença a estirar de les cordes amb
força i Helios i jo el seguim com a cagalló per séquia. De sobte el paisatge s’aclareix a la nostra esquerra. La paret que ens
protegia desapareix i podem vore com la pendent de neu s’esmuny cap abaix,
vertical, durant centenars de metres. Al fons apareix el Midi d’Osseau,
imponent, i sé que hem aplegat al lloc que les ressenyes anomenen «el Mirador»,
molt estètic però molt exposat.
- Quin pati, eh?- diu Helios, somrient.
Ja ho crec, pense, però Ramon no ens deixa temps ni per a respirar. Des d’on
estem ja podem vore la part final del corredor, amb Ramon a l’altre extrem de
les cordes, incansable. Realment no té prou material, pense, així que si vol
aplegar fins a dalt li haurà de posar imaginació. I Ramon comença a ser creatiu:
on no hi han mosquetons per a posar les cintes expres, alondra els seguros...
empotradors en fisures impossibles... microfriends «a canó» en llocs
inimaginables! En uns minuts Ramon desapareix pel muscle del corredor i ens
recupera corda amb velocitat fins que Helios i jo, per fi, eixim al solet de la
cara sud.
- Ja era hora! Quina gana tenia d’eixir
d’ahí! Què fem ara, ens llevem els grampons o val la pena que seguim? No sembla
que hi haja molta neu, no?
- però pugem al cim?
- uf, són ja les dos i mitja, i si li
tirem se’ns farà encara més tard.
- ens fem la foto amb la bandereta del
club? Mireu que Jero ens matarà si no ens la fem...
- fotre, és que ací no val la pena, no?
Açò ni és el pic ni es veu res... ens la fem quan apleguem als ràpels?- comenta
Helios.
- Aneu plegant les cordes que jo vaig a
pegar una miradeta, a vore per on hem de seguir- els dic, i deixe a Helios i a
Ramon xarrant i preparant les motxilles i amb els grampons encara posats, tire
uns metres cap a la dreta i veig que es pot intuir per on han tirat la resta de
les cordades. Els ràpels per on hem de baixar queden encara lluny, i poc a poc
anem avançant, vorejant la vessant sud de la muntanya.
En alguns llocs la falta de neu
complica la progressió i a voltes no tenim del tot clar per on tirar, però
finalment, al superar una divisòria, vegem l’eixida del Maria José Aller i,
encara més lluny, l’eixida del corredor de la Y, per on rapelarem.
El flanqueig ens ha costat al voltant d' hora
i mitja, però com que tenim cobertura i sabem que tots estan avisats que
aplegarem un poc tard, ens permetem el luxe de parar un poc a fer un mosset i
beure un poc de te dels termos que portem a les motxilles, asseguts al solet.
Tot un luxe! Evidentment ens oblidem de la foto per al club, clar...
Després encara ens queden dos ràpels i
un destrepe d’uns 200m per una pala de neu encara molt empinada.
Personalment em quede amb ganes de
muntar un tercer ràpel per a evitar-li a Helios eixe destrepe, però no el
trobem per cap lloc... de tota manera açò és fàcil per a Helios, després del que ha fet hui. Quan
apleguem al final del corredor i a la zona on s’acaba la neu ja hem d’encendre
els frontals. És allí on ens llevem les grampons i comencem a buscar la senda
que ens conduirà cap a la pista forestal que aplega al cotxe. 13 hores
d’activitat en total d’un dia inoblidable...
Magnific relat company.
ResponElimina