CORREDOR MARIBEL. PENYA TELERA. D+/ MD 350mts

SILENCIO MINERAL

Corredor Maribel

Penya Telera

D+/MD 350m

Material: joc de friends, 2 cordes de 60, algun empotrador , 5 tornillos de gel i un parell d’estaques.

Gener de 2020

Al Maribel feia temps que Ramon i jo li teníem ganes, però per una cosa o per altra sempre s’escapava... Però les vacances de nadal ens havien deixat tres dies per pujar al Pirineu, i en aquest viatge uns amics del Grup Aventurer Carlet en acompanyaven. El seu objectiu era la Gran Diagonal, un corredor molt llarg i elegant que té l’entrada just abans del Maribel.

- És difícil trobar els ràpels de baixada? - em preguntava Víctor el dia d’abans.

- En principi no, però nosaltres ens podem esperar a que aplegueu i baixar tots junts. Vosaltres teniu un bon pateo des de l’eixida del corredor fins els ràpels. Recordeu que val la pena pujar fins el cim i crestejar. Nosaltres l’any passat intentarem vorejar la muntanya i es va fer massa larg. Portem els walkies, així que podem anar parlant.

A les 4:30h sonava el despertador. La furgo la teníem aparcada a la porta del Parc Faunístic de Lacuniacha, des d’on comencen totes les rutes del Telera. A les 5:30h ja eixíem caminant per la pista, neta de neu encara. Pocs frontals es podien vore a banda dels nostres, però tots anàvem cap al mateix lloc, tots accelerant un poc el pas amb el pensament de voler ser els primers en la vies que havíem triat. Ser la segona o la tercera cordada en entrar a un corredor significa tardar varies hores més del previst, amb l’inconvenient afegit que et cau al cap qualsevol cosa que tiren els que estan escalant per dalt de tu, ja siguen pedres, neu, gel o fins i tot mosquetons!!

Poc a poc guanyarem altura i aplegà un moment en que la neu estava suficientment dura com per a parar a posar-nos els grampons. 

- Jordi, creus que queda molt per a l’entrada de la Gran Diagonal?- em preguntà Marc.

- Encara un poc. Veus eixe pirulo de roca d’ahí dalt? Ens ha de quedar a l’esquerra.

- A mi el track em diu que és per allí baix- comenta Víctor preocupat, mirant el GPS a la llum del seu frontal. Jo també portava el GPS, però em vaig adonar tard que m’havia confiat en excés. La foscor m’havia confós i amb les primeres clarors ens adonarem que l’entrada de la Gran Diagonal s’havia quedat darrere.

- Uf, m’he confós. Ho sent!- vaig dir pesarós- Igual encara teniu temps de tirar avall i entrar-li. Crec que tornar no seran més de 10 minuts? (en realitat, com vam comprovar per la vesprada, era quasi el doble!).

Entretant ells decidien el que fer, Ramon i jo seguirem cap amunt i a la dreta, passant l’entrada del corredor Maria José Aller. Em sabia molt mal haver-me equivocat, perquè això podria significar que igual ja no tindrien temps de fer el corredor, donada la seua llargària (més de 500m).

Al Maribel nosaltres teníem una cordada de 2 davant i un altra darrere. Ramon li tirà al primer llarg sense problemes, com sempre.

 El problema va ser que hagué de muntar reunió més avall del normal, per tal d’evitar que li caigueren trossos de gel que la cordada de davant tirava generosament.

- Sosio, la cascadeta te la deixe a tu – em diu amb un mig somriure quan aplegue a la seua altura. Els dos sabem que el corredor té dos punts claus: la cascada del segon llarg, que és la porta d’entrada de la via i un pas de mixte de IV+/V més endavant.

- Ja estem com sempre? Ramón, que des d’ací no em podràs fer fotos en la cascada! Així com he de fardar jo al facebook??- Estàvem els dos de bon humor perquè la meteo era perfecta i ens sentíem amb forces per pujar el que fora. Vore les parets verticals des de baix sempre imposa, però una volta enfrascat en feina la concentració fa que la por desaparega quasi per complet. Ull, que he dit quasi... sense presses em vaig posar tot el ferro a l’arnés i després vaig treure el nas tímidament al corredor, sols per vore com l’escalador que anava de primer en la cordada de davant es ventilava la cascada en un sospir. Inconscientment vaig pensar que no semblava molt difícil... però de seguida vaig canviar d’opinió quan vaig vore com l’escaladora que el seguia renyia amb el gel de la cascada, assegurada des de dalt, arrapant el gel amb les puntes dels grampons. En un moment donat va posar la panxa a la banda de dalt de la cascada i començà a moure les cames en l’aire com si estiguera nadant, entretant el seu company la poava des de dalt.

- Ramon, esta xica no ha escalat en gel en sa vida! Jo crec que el que va davant és el guia i ella és una client. No crec que hi haja tanta diferència de nivell en una mateixa cordà, veritat?

- Igual tens raó, perquè és el xic el que ha anat de primer en tots el llargs...

En quan els peus de la xica desaparegueren vaig començar a pujar cap a la cascada. Quan més m’acostava, més vertical i més alta em semblava! De prop el seu aspecte era prou penós: el gel es trobava en clar retrocés i estava ple de forats on altres cordades precedents havien col·locat els seus tornillos. Hi havia tan poc de gel que fins i tot la part de dalt de la cascada aplegava a desplomar un poc. La part bona era que quasi no calia picar el gel, atès que simplement es podia traccionar posant la punta del piolet en els nombrosos forats que presentava la cascada. Com diuen els escaladors «el gel era bo per progressar, però no per assegurar». Així i tot vaig aconseguir col·locar un primer tornillo prou bo a la base de la cascada i un altre un parell de metres més amunt. Seguia sentint-me fort, i els nombrosos forats que trobava per posar la punta de les botes em permetien escalar amb comoditat. En un moment donat vaig fer una xicoteta bicicleta per superar-me, estirar el braç i així poder clavar el piolet a la neu dura de dalt de la cascada.

Esta foto no és nostra, l'he tret de Google. Ojalà les condicions hagueren segut eixes! En el nostre cas el gel era molt més escàs (el tornillo de la corda blava hauria segut impossible de posar, per exemple!). 

- Ramooon!! Ja estic fora! Ha segut més fàcil del que pensava! Simplement ves al loro que el gel no està per a tirar coets! Jo li he tirat per la dreta!! - vaig cridar.

Després de la cascada un estret corredor pujava recte cap amunt entre parets de roca que aplegaven al cel. Com que la neu estava dureta vaig clavar una estaca abans d’aplegar a una roca on estava la xica assegurant al seu company. Com que per muntar les seua reunió ells havien ocupat les millors fissures jo vaig haver de tirar d’imaginació per muntar la meua just al seu costat amb 2 friends i un empotrador.

Després, entretant assegurava a Ramon, la xica em va comentar que efectivament era el seu primer corredor i que el xic que anava de primer era el seu guia.

-  Creo que es demasiado difícil... ¡Menos mal que él tira de mi desde arriba!¡Aún así me está encantando!!

- Bueno... lo estas haciendo muy bien – li vaig dir per animar-la.

Pel corredor, que quedava a la nostra esquerra, cauien constantment xicotets allaus de neu que provocava el seu company. Quan per fi la va cridar des de dalt la vaig ajudar a desmuntar un dels friends que s’havia quedat un poc enganxat i de seguida la vaig perdre de vista. En uns minuts vaig tindre a Ramon al meu costat, comentant-me que havia vist la cascada «algo precària i desplomada».

Ara li tocava a ell anar de primer, així que es va carregar el material a l’arnés i, en quan detectàrem que el guia i la seua client havien aplegat a la següent reunió, va eixir ràpidament cap a dalt. La corda corria a un ritme constant a través del meu Pívot (el trastet que utilitze per assegurar quan escale en clàssica) fins que un crit de Ramon em va fer parar l’orella amb atenció.

- Jordi!! Ací hi ha un pas que no el veig clar!

- Ok, mira-te’l amb calma, que no hi ha pressa!!

- Val, ara et dic alguna cosa!

Calcule que estaria a uns 25 m de mi, al peu d’un ressalt de roca i neu que jo sols podia intuir. Escoltava a Ramon trastejar la pedra, amunt i avall, però sense decidir-se a seguir.

- Jordi!! Crec que aprofitaré una reunió que hi ha ací i et recupere, així fem el pas assegurant de propet! Ok??

- Val! Quan tu em digues desmunte i puje!!

Abans d’aplegar on estava Ramon ja havia reconegut el pas de mixte que havia vist a les ressenyes desenes de voltes. Depenent de les condicions, la gent escalava aquell mur de V grau de moltes formes diferents... però sempre amb dificultat. En eixos moments hi havia un monyó de gel precari a l’esquerra i molta neu sense transformar acumulada per tots els llocs.

Aquesta foto tampoc és nostra, però en este cas les condicions sí que eren més o menys paregudes. Gel escàs a l'esquerra i neu per transformar que dificultava protegir i progressar. Pot ser hi haurà gent que diria que les condicions eren bones, però a nosaltres ens semblà un pas "complicat".

  Ala, tira-li tu que estàs fort i eres jove- em digué Ramon rient, sabent que jo no li anava a dir que no. L’hauria pogut treure ell sense cap problema (al cap i a lla fi era el seu llarg!), però sap que estos reptes són importants per a mi i normalment té la generositat de deixar-me’ls. Segons ell, que li va el rotllo espiritual, això és perquè sóc una persona «Ying» i necessite autoafirmar-me. Des del meu punt de vista ho faig perquè vèncer la por és una sensació incomparable, una pujada d’autoestima i d’adrenalina que em deixa eufòric i relaxat durant setmanes!

Així, assegurats a una reunió formada per 2 pitons ronyosos que Déu sap des de quan estaven allí, miràvem i estudiàvem el ressalt de mixte per vore per on nassos ens podríem enfilar.

-   Crec que ella ha pujat sobretot per l’esquerra... però anava penjada com un cuixot – em comenta Ramon .

- Ok, vaig a vore si puc posar alguna cosa per evitar el factor 2 i li tire. Crec que si puc clavar els piolets al gel de l’esquerra podré eixir.

Si la cascada de gel de baix l’havia escalat amb certa elegància i bona tècnica, en este ressalt vaig aplicar la teoria del meu amic Bauti «si no ix per tècnica, eixirà per collons». No hi havia cap lloc on posar res, així que vaig haver de pujar fins a un enorme bloc empotrat, netejar la neu amb el piolet fins trobar una fissura on col·locar un friend groc un poc precari. Per tal de posar el friend me n’havia anat massa a la dreta i la meua posició en eixe moment era un poc estranya, mig girat amb les cames obertes. Ramón em dirigia des de baix com podia, indicant-me com posar els peus. Al final vaig recolzar l’esquena contra el bloc i fent força sobre ell vaig aplegar a clavar els piolets sobre el gel.

- Mira a vore que això es cau a trossos- m’advertí Ramon. Amb certes dificultats vaig aconseguir recol·locar els peus i posar les puntes dels grampons sobre la roca de baix, el suficient com per a estirar-me i clavar el piolet dret a la neu dura de dalt del ressalt. És un poc estranya la sensació de notar l’esquena suada quan estàs envoltat de neu... Després d’eixir del ressalt, el corredor s’enfilava de nou partint la paret per la meitat, i allà dalt ja s’intuïa el cel, més blau que mai! A la nostra esquena el sol anava avançant pels boscos que envolten l’ibon de Piedrafita de Jaca, i jo era possiblement la persona més feliç en kilòmetres a la redona.

Vaig seguir pujant per neu ben transformada fins que un nou ressalt de mixte em tallà el pas. A la dreta hi havia una xicoteta cova fissurada on vaig muntar una reunió un poc incòmoda amb 3 friends. Quan Ramon aplegà a la meua altura ja hi havien poques paraules.

Els dos podíem olorar el final del corredor i Ramon no tardà en preparar-se en l’arnés el material per superar el darrer pas complicat de la via. El gel tornava a ser precari en aquell lloc, insuficient per protegir però encara passable per progressar, així que en aquest llarg Ramon es limità a clavar les dues estaques que portàvem abans d’eixir al solet de la part sud de la muntanya.

A l’eixida, alegria, fotos i relaxació relativa. Encara no hem eixit de territori Chiricaua, atès que ens queden 2 ràpels de 60m  i un «destrepe» delicat de més de 100m fins a la base del corredor.

- Creus que hauran pogut tirar-li a la Gran Diagonal?- li pregunte a Ramon – Nosaltres hem tardat tres hores i mitja en pujar, així que a ells encara els quedaria un bon rato per aplegar ací, no?. Trac el walkie?.

- Si, així amb un poc de sort sabem per on paren. Si al final han pogut per la Gran Diagonal encara tardaran com a mínim un parell d’hores.

Dit i fet, ens posàrem en contacte amb ells i resultà que estaven a menys de cent metres de nosaltres en direcció a la línia de ràpels. Finalment no havien considerat prudent entrar a la via tan tard i havien optat per pujar una variant del corredor de la Y, curt però tècnic que finalitzava a pocs metres  del primer ràpel. En acabar s’havien quedat dinant al solet, i allí els trobarem nosaltres. Quina sensació de felicitat dinar tots junts, asseguts a les roques i envoltats per la neu, amb les respectives vies a la motxilla... 

Poc després començàvem a rapelar, aquesta volta utilitzant les reunions de parabolts. Sembla mentida la seguretat que apleguen a donar!

- Victor, que no saps on posar les mans?? Es nota que no estàs acostumat a que siguen altres els que organitzen els ràpels, eh? - li vaig dir en broma.

- Si tio, no sé què fer! - em contestà rient. I és que tant Víctor com Marc són escaladors molt potents i normalment sempre s’encarreguen dels aspectes tècnics de les activitats que organitzen, però en este cas, com Ramon i jo havíem baixat ja un parell de voltes per allí, sense adonar-nos havíem agafat l’iniciativa i estàvem encarregant-nos de tot... i ells ens miràven trafegar amb les cordes, expectants. Realment em va saber molt malament haver-los confós pel matí, però almenys havien escalat un altre corredor amb passos tècnics molt estètic!

Com sempre, els ràpels són fàcils però molt delicats, pel que fins que no estiguerem baix i destreparem fins a l’inici dels corredors no ens relaxarem. Finalment, un dels moments més relaxants que conec: tornar per la senda i la pista, caminant cansats però tranquils, amb la motxilla plena de records i d’emocions, xarrant de properes escalades i esperant aplegar a la furgo per llevar-nos les botes i fer una enorme cervesa tots junts al refu del poble!