CRESTA DEL DIABLO

«Cresta del Diablo»

Agost 2019

Ramon i jo mateix

MD-

Material: corda de 60m, cintes llargues, joc i mig de friends i empotradors.

- Jordi, ens alcem ja o què?- em desperta Ramon. En eixe moment no sé ni qui sóc ni on estic.

- Ha sonat ja el despertador?- li pregunte mentre em gire dins del sac de plomes i intente obrir els ulls.

- No, però sols falten 5 minuts!

Com que el refugi de Respomuso estava complet, hem dormit més o menys arrecerats apegats a una de les seues parets exteriors. Són les 3:45h, estem a 2200m i encara és completament de nit, però comencem a arreplegar trastos i entrem a desdejunar al refugi. Al menjador hi han unes poques persones dormint gitades pel terra i entrem intentant no fer massa soroll, però no podem evitar despertar-los. A la llum roja del frontal de Ramon desdejunem tot el que el nostre estómac ens deixa (torrades amb melmelada, pa amb tonyina i un plàtan) i a les 4:30h ja eixim cap a dalt amb les motxilles un poc més lleugeres, després d’haver amagat els sacs de dormir i les estoretes unflables en un racó dins del refu.

Tot i que és completament de nit, el camí que puja cap al Balaitus resulta prou evident a estes altures de l’estiu i avancem apressa, de forma que en unes dues hores (amb pèrdues de camí i fotos a salamandres incloses!)

aconseguim aplegar a l’inici de l’esperó sur del cim del pic Cristales, que nosaltres considerem també l’inici natural de la cresta. Allí, amb les primeres clarors del dia (7:10h) ens encordem en ensamble, em penje tot el ferro de l’arnés i comencem l’escalada, amb trepades més o menys contínues de III/+.

- Ramon, açò a mi no m’acaba de quadrar. A la ressenya diu que en pujar el primer gendarme hauria d’haver un ràpel de 30m i per ací jo no veig res...

- Igual ho hem destrepat sense adonar-nos?

- Pff, ves tu a saber... seguim endavant i ja vorem...

Després de més d’una hora apleguem a un cim molt definit, amb vivacs i una enorme fita.

Des d’allí podem vore com la cresta del diablo queda molts metres per baix de nosaltres i ens veiem obligats a destrepar primer uns vint metres entre gran blocs i xicotetes terrasses on trobem vivacs i després a rapelar tot el que dona la corda per tal d’aplegar a una gran pedrera pel costat francès, on hi ha un empinat i estret corredor que aplega des de la vessant espanyola.

És en eixe moment quan ens adonem que la ressenya que seguim comença allí, que el pic que acabem de baixar és el pic Cristales, que el corredor que hem vist marca el coll del Canino... i que acabem de perdre una hora i mitja. Mare meua, espere que eixe temps no ens faça falta al final del dia!

Com que després d’haver rapelat del pic Cristales estem a una cota prou baixa i anem mal de temps, optem per evitar el primer gendarme (el Canino) per la banda francesa.

 i connectem amb el fil de l’aresta per una placa amb una fissura vertical però facilona (III) i fàcil de protegir. Després seguim a tota aresta, superant blocs de bona roca. Quan parle de bona roca em referisc a que sembla compacta, però al llarg de tot el dia em cansaré de tocar a la porta (toc-toc) de tots els blocs als que m’agafe o m’assegure, i molts d’ells, independentment del seu tamany, sonaran a botella buida, posant-me la pell de gallina.

Prompte ens adonarem que la idea de progressar en ensamble que teníem Ramon i jo per tal de ser ràpids era completament errònia: hi han tants gendarmes i tants ràpels per baixar d’ells que l’avanç es fa molt lent i sobretot perillós. A banda que la major part dels ràpels ens resulten prou precaris (pitons rovellats, cintes i/o cordinos vells), el fet d’haver de desencordar-nos i tornar-nos a encordar constantment fa que m’obsessione per no equivocar-me, perquè amb el buit constant als nostres peus, un oblit o un error es pot pagar molt car.

Poc a poc anem superant blocs fins aplegar a la punta Proserpina. En aquesta aresta tots els noms estan clarament relacionats amb l’infern i aquesta punta no és cap excepció. Sembla que Proserpina, filla de Ceres i Júpiter, va ser raptada per Plutó per casar-se amb ella, i d’eixa forma va esdevindre la reina dels inferns.

Després aplegaran, poc a poc, la punta Lucifer i el plató de los Diablos. En cap lloc hi han reunions muntades i sols la ressenya que ha imprés Ramon ens dona una idea aproximada de per on anem. Sols en dues o tres ocasions trobe un pitó de roca renegrit que em diu que vaig ben encaminat....

Des de l’extrem nord del plató de los Diablos rapelem uns 10m a un xicotet coll des d’on encarem la pujada al trident sur (i el seu ràpel de 25m per baixar, clar!) i després també escalarem els dos «Cuernos del Diablo».

Una vegada al coll del Trident Nord, munte una reunió amb un parell de friends i tire cap amunt a buscar un sostre que segons la ressenya he de passar per l’esquerra.

- Ramooon! Tenim un problemaaaaa!

- Per l’esquerra, has de passar el sostre per l’esquerra!!

- Si, però és que ací hi han dos sostres!! El de baix connecta amb el dalt! A quin li tire per l’esquerra??.

De qualsevol de les dues formes el pas resulta exposat i les parets de roca s’esmunyen cap avall fins aplegar a una pedrera situada a més de dos cents metres... i no puc evitar mirar sota els meus peus, a eixe buit. A voltes, quan estic escalant sembla que el buit tinga vida pròpia i que d’alguna manera m’estire cap a darrere, mentre jo m’intente convèncer de que no, que sols és el pes de la motxilla i que pujar o no sols depèn de mi mateix i no de cap força obscura de la muntanya... tot i que he de reconèixer que a voltes, en veu baixa, li parle a la muntanya i li dic coses boniques que queden entre ella i jo.

- Jordi, fes el que cregues convenient. Eres tu el que estàs ahí dalt.

- Crec que li vaig a tirar al sostre de baix, perquè una volta el supere sembla que hi ha un diedre que connecta amb el sostre de dalt... però estigues al loro que no sé on podré assegurar.

Comence una xicoteta travessia ascendent a esquerres per una placa (IV) i de sobte trobe un pitó tot rovellat, que pel seu aspecte fràgil i escarransit ha de ser com a mínim de l’aperturista. El xape (perquè cal xapar-ho sempre tot, siguen psicològics o no) però com no em refie gens a continuació clave un microfriend per tal d’aplegar al final del sostre. Allí el supere per l’esquerra i encare un marcat diedre ja més fàcil tant d’escalar com d’assegurar fins aplegar al primer cim del Trident Nord.

El pic Soulano sembla que el pugues tocar ja amb els dits de les mans, però encara ens queden altres dos cims del trident. El primer el pugem per una xemeneia estreta que ix a la nostra esquerra, fàcil de protegir però amb mooooolt de pati, de forma que quan has de treure els peus per fora se’t posa la pell de gallina per moments. A continuació tant a Ramon com a mi ens sembla que cal escalar la cresta per la seua part més alta, així que ens oblidem del que diu la ressenya i tirem per la part més evident (tot i que també  resulta un poc més difícil). La nostra decisió resulta tan encertada que quan apleguem a la següent parada (un ràpel incòmode i precari d’uns 15m) hem recuperat l’hora i pico que portàvem de retràs respecte a la ressenya que seguim. Això significa que la gent s’emmarrona amb facilitat en aquestes arestes, podent aplegar a perdre molt de temps per un simple error a l’hora de valorar el trajecte correcte en un punt concret de la via. De fet, vam poder vore molts ràpels de fortuna de muntanyers que van haver d’abandonar sense poder acabar la via, ja siga per raons d’horari o simplement climatològiques.

Seguim escalant en ensamble passos de II i III pel fil de l’aresta fins aplegar a una placa lateral fissurada preciosa, de roca compacta i fàcil de protegir, des d’on apleguem a una plataforma horitzontal on munte reunió. Tenim enfront un mur vertical de IV que al principi puge per un diedre i després em passe a la dreta per una «vira» molt estreta que deixa posar els peus i obliga a col·locar les mans molt altes. Per sort trobe un lloc a la part superior on clavar un friend verd (respire!) i seguir amunt per una fissura vertical un poc atlètica però fàcil.

Poc a poc anem avançant pel fil de la cresta fins aplegar a un mur blanc vertical d’uns quatre metres, amb una fissura vertical protegida per dos pitons de roca i unes cintes velles. Sabem que es tracta de la darrera dificultat real de l’aresta, un pas de 6a o A0. La ressenya que seguim ens conta que ells van vore el pas massa complicat i rapelaren uns metres cap a la vessant francesa, fent un flanqueig complex i perillós.

- Socio, estos diuen que per l’esquerra, baixant i fent un flanqueig... però jo crec que és un pas assequible.

- El que tu cregues! Tira-li!!!

I li tire, però com que no em fie del pitons, col·loque un friend groc a una fissura horitzontal que hi ha just abans del pas. Ara que estic prop, veig que es tracta d’un pas en babaresa on cal fer una xicoteta bicicleta per aplegar al canto bo, i no pareix difícil... però quan ja em tire per fer-lo en lliure, una veueta dins del meu cap em diu, xiuxiuejant «però on vas, criatura? Serà precís? Per a que creus que està el cordino? Tu has vist el pati que hi ha? Va home, fes el favor d’acerar ahí, que dus motxilla i ja portes quasi nou hores pegant-li a esta aresta... que no ho tens bé ja????». I jo, que sóc molt obedient, en l’últim moment m’agafe al cordino com si fora Spiderman i tire amunt sense remordiments, mentre escolte a  Ramon que m’anima des de baix «ahí, ahí, a lo fàcil!!». Amb un parell de passos atlètics estic dalt de la punta i de nou tirem endavant en ensamble, amb comte però ja sense parar  fins el cim del pic Soulano (2909m).

 9 hores des del principi, que haurien segut 7:30 si haguerem començat al coll del «Canino». Trobar la línia de ràpels ens costa un poc, però al final els parabolts ens atrauen com la llum als mosquits

 i comencem a baixar per una estreta canal on, si el company que està dalt s’encanta, cauen les pedres com si foren bales. No mirarem el temps que ens costa baixar, però ens ixen 7 ràpels de 30 metres fins a la pedrera que marca el final de l’activitat.

Quan la xafem, sabem que hem eixit de territori Xiricaua i que sols ens queda aplegar caminant al refugi de Respomuso, carregar els trastos amagats i seguir fins a la furgo, on aplegarem a les 10 de la nit. Certament la baixada del refu fins a Lasarra se’ns fa molt llarga, però realment aconseguim fer-ho en menys de dues hores, així que supose que l’entrenament d’aquest hivern ha estat, d’alguna forma, profitós...