ARESTA DELS 15 GENDARMES AL PIC D' ALBA. 3118 mts

https://pirineodeluis.blogspot.

Aresta del 15 gendarmes al pic d’Alba. 3118 mts.

D/D+

Maig del 2019

Ramon i jo

- Què fem? Anem amb les espardenyes d’aproximació i ens posem polaines o agafem les botes rígides?- li pregunte a Ramon, mentre estem fent-nos la motxilla, abans de sopar. Sembla un detall sense importància, però eixa simple decisió condiciona tota l’activitat. No és el mateix escalar amb unes botes rígides i pesades que amb una espardenya lleugera (o fins i tot amb gats, com la resta dels mortals!), però per contra els grampons tampoc s’agafen de la mateixa forma a unes que a les altres.

- No havíem quedat que açò era un entrenament?- em contesta Ramon. Ala, dubte solucionat, pense jo. Bota rígida i avant.

El despertador del meu telèfon sona a les 4 del matí. Durant uns segons de confusió no sé ni on estic, però en quan isc del sac de dormir i l’apague recorde que estem dormint dins la furgo, al pàrquing del balneari de Benasc, a més de 1600m d’altura. Ramon i jo volem escalar hui l’aresta dels 15 gendarmes al pic d’Alba (3112m). Tot i que està cotada com a difícil (D), l’aresta  no és massa complicada, llevat de la seua longitud, però sabem que les nevades de les darreres setmanes l’hauran deixat quasi en condicions hivernals i realment no estem segurs de poder acabar l’activitat. La veritat és que no ens preocupa massa, perquè ens l’hem plantejada com un entrenament de cara a l’objectiu més gros de la temporada: l’aresta de Bionassay, al Alps. Així que si hem d’abandonar per falta de temps o perquè ens sobrepassa el nivell tècnic no ens anem a posar massa tristos...

Entre desdejunar i arreglar les motxilles eixim de la furgo a les 5:15, amb els frontals encesos perquè encara és completament de nit. La sendeta que es desvia del GR la localitzem amb facilitat, però enmig de la foscor i de les lleganyes que encara tenim als ulls la sendeta que puja barranc amunt se’ns fa difícil de localitzar, i hem de retrocedir varies voltes per tal de trobar el camí correcte.

Després de localitzar un parell de passos un poc més verticals assegurats amb cadenes apleguem al primer coll. Amb les primeres clarors del dia ja podem intuir els contorns de la vall per la que caminem, un poc més salvatge i solitària del que estem acostumats. Poc després ja ens posem els grampons i comencem a remuntar pales de neu dura entre boscos de pins fins aplegar al segon ibon d’Alba, encara cobert completament pel gel i la neu.

L’aresta ja la tenim davant nostre, però encara molt lluny. Portem les motxilles molt carregades amb friends suficients com per a escalar el Down Wall de Yosemite, una corda de 30m i un altra de 40m, aigua, menjar (poc!), piolets, roba de plomes i portem posades les botes rígides d’alta muntanya, així que quan apleguem a peu de via ja han passat 3 hores. Anem un poc lents, pense mirant el perfil de l’aresta. Podem vore clarament que encara hi ha prou neu, i això per un costat ens motiva pel que suposa de dificultat afegida, però per un altre ens fa apretar el cul fins i tot abans de començar a escalar.

Mentre ens posem els catxarros a la cintura i ens encordem fem un mosset i un glop d’aigua. Fa fred i els primers trams els escalarem encara amb els guants posats. Els principis sempre són dubitatius, però poc a poc anem calfant i agafant confiança.

Hem decidit escalar en ensamble de 30m. Certament un poc llarg, però així ens assegurem que, a banda dels segurs que jo col·loque,  la corda quedarà enganxada en molts llocs en cas de caiguda de qualsevol dels dos. En principi a l’aresta ens anem a trobar més de 15 gendarmes, però ni Ramon ni jo anem a anar contant-los, la veritat. Allò que posa a les ressenyes de «cuando llegues al G14 hay que desviarse a la derecha con tendencia...» ens molesta i ens lía més que altra cosa, i sols tenim unes poques referències clares per saber per on anem. En principi el nostre l’horari previst és d’unes 9 hores, tenint en compte que els mortals la completen en estiu en unes 6 hores. Jo vaig davant posant friends i empotradors de quan en quan, llaçant blocs de roca amb cintes de dyneema, parant sols quan tinc l’arnés buit i he de recuperar corda fins que Ramon aplega on jo estic, em passa tot el material i tornem a repetir l’operació. En tot moment pense que anem lents, massa lents com per a poder fer cim i baixar per la ruta normal.

- Jordi, són ja les 12. Com ho veus? - em pregunta Ramon en una de les parades.

- No patisques. Si es fan les 5 de la vesprada i no hem aplegat, abandonem i punt.

- Ok.

I sense més discussió seguim escalant, en un ambient grandiós, amb buits de centenars de metres als dos costats, envoltants de pedra i neu. En un a de les reunions que munte per a que Ramon em passe material, un descuit fa que el friend morat se’ns caiga de les mans i caiga, al principi poc a poc entre les roques, i després prop de cent metres a la glacera que hi ha als peus de l’aresta pel costat de la vall d’Alba. Merda!! I ara què? Tractem de fixar-nos en el lloc on ha caigut, per si de cas al baixar ens podem desviar i recuperar-lo, però els dos sabem que tenim poques esperances...

M’agrada escalar amb Ramon, no em cansaré de repetir-ho. Ens compenetrem quasi a la perfecció. Jo vaig de primer en tot moment, però eixe rol no significa que siga el lider de la cordada. Ací no hi ha líders de res. A mi em resulta molt incòmode anar de segon. Si, és més segur, però molt incòmode, perquè no sempre resulta fàcil llevar els segurs que ha posat el que va de primer, i cal portar-los organitzats, escalar al ritme de la parella i llegir la via en tot moment. Perquè de vegades les cordes no van pel mateix lloc pel que ha pujat el company i et pots emmarronar en un segon. A més, portar a Ramon darrere és una garantia, perquè a l’anar un poc endarrerit té una perspectiva de la via que jo, per estar ja damunt del pas, igual no tinc, i va cantant-te els passos en tot moment, rotllo «jo li tiraria per la canal de la dreta, que sembla més fàcil» o «per eixe diedre ha d’haver eixida a la part de dalt, mira a vore». Impagable.

El primer moment en el que pense que podem acabar és quan apleguem al G9, on uns cordinos i unes cintes velles amb dos maillons ens indiquen que hem aplegat al ràpel. Aquest salva una bretxa d’uns 15 metres cap a la vessant d’Alba, des d’on comencen les dificultats més tècniques de l’aresta. En principi al baixar havíem de trobar « un par de clavos con una cinta y un maillon», però ni Ramon ni jo localitzem eixa reunió i he de buscar-me la vida per muntar-ne una amb un parell de friends. A partir d’ahí comencem una travessa d’uns 10-15 metres cap a l’esquerra buscant el famós diedre de IV+ per on hem de pujar... però després d’uns minuts de recerca infructuosa, li pegue un crit a Ramon per a que vinga fins on estic jo i decidir per on tirem.

- ei, que jo no veig per on pujar. El diedre eixe ha de ser el que tenim ací a l’esquerra, però com està encaixonat i a l’ombra, encara està ple de neu. Impracticable. No sé com ho voràs, però jo per ahí no puje!.

- ok... quines opcions tenim? Jo he vist una canal ahí a la dreta que sembla fàcil... però ara que l’he vist de propet pareix que no connecte amb la banda de dalt...

- pff, ni idea. Jo li tiraria per esta canal que tenim enfront. En eixes fisures d’ahí dalt puc posar friends, i una volta aplegue allí, mirar si puc continuar. Igual toca la flauta i podem enllaçar amb el fil de la cresta de nou.

- Val, però ojito, que ahí la roca està encara molt humida, d’acord?- em diu Ramon, encara recelós.

Amb molt de compte, però confiant perquè sé que la reunió que he fet és prou segura (té dos friends grans i un empotrador) vaig pujant poc a poc. En eixir col·loque un friend per tal d’evitar el factor dos, i un poc més amunt en pose un altre. Són emplaçaments segurs, amb bona roca. Sóc conscient que no estem pujant per on toca, però tant em dona. El que vull és aplegar de nou a l’aresta, que s’intueix encara a uns 25 metres per damunt de mi. En un moment donat els trenta metres de la corda blava que portem s’acaben i he de muntar un altra reunió. Sembla que la part complicada ja està vençuda, i sols queden uns pocs metres de travessa cap a l’esquerra fins aplegar a un bloc característic, des d’on es pot vore que podem seguir de nou sense majors complicacions. Quan Ramon aplega de nou a la meua altura isc per un pas delicat cap a una zona que té un parell de passos amb neu. En teoria m’hauria de traure els grampons i el piolet, però sols són un parell de metres i la neu sembla estar en bones condicions, així que pose un friend morat i baixe a la neu. Li pegue un parell de patades (delicades) per clavar  les puntes de les botes i empotre els dits nus a la neu. Jo mateix em sorprenc del que he fet, però resulta efectiu, i en uns pocs segons més supere el pas i estic assegurant a Ramon, que fa exactament el mateix que jo.

- Però que has fet?- es riu Ramón- com es nota que al principi tenies poreta, que al primer pas has clavat tota la ma i després sols hi havien els foradets dels dits!

Som conscients que la part més tècnica de la via ja la tenim vençuda, però ara ens queden 7 gendarmes a superar, amb trepades i destrepades constants. La neu que trobem en molts llocs fa que la sola de les botes estiga moltes voltes humida, i a nivell psicològic m’afecta el fet de saber que la seua adherència es veu afectada, pel que avance sempre amb cautela, assegurant molt tots els moviments que faig... i això ens fa perdre molt de de temps.

A voltes em pregunte com nassos fa la gent per a tirar l’enorme quantitat de fotos que algunes ressenyes tenen. A nosaltres no ens dona per a tant! Especialment no tenim fotos dels passos complicats, perquè en eixos moments, quan estàs en «pleno fregao», no penses en traure la càmera, i menys en soltar el que tens a les mans (ja siguen les cordes o la roca!).

Els passos fàcils es barregen amb altres un poc més delicats, però cap difícil. Això si, que no siguen difícils no vol dir que no siguen exposats. Sense cordes, una errada et porta a una caiguda sense remei de desenes de metres, així que poca broma. De totes maneres, supose que escalant amb gats sobre roca seca la perspectiva segur que serà ben diferent.

En aplegar al G4 trobem un altra instal·lació de ràpel. Realment es podria destrepar, però nosaltres sempre hem pensat que podent fer les coses simples, no val la pena complicar-se la vida. En aquest cas és un rapel curt (5m) per un xicotet diedre inclinat cap a la vessant de Cregüeña. Una volta a la seua base, fem un flanqueig cap a la dreta fins un diminut coll, on un nevero ens obliga a tornar a clavar les botes en neu fins els turmells...

Aplegats a un punt, ja prop del pic d’Alba, se’ns presenten dues opcions.

- Ramon! Què fem? Podem tirar recte per l’aresta, però sembla complicat.... o podem tirar cap a la dreta i pujar a una aresta que sembla que també ix directa cap al cim. Sembla un poc més fàcil, però hi ha més neu.

- no t’ho penses, tira per lo fàcil!- em crida Ramon.

Com sempre, li faig cas a Ramon i després de treure el piolet comence a remuntar una xicoteta pedrera plena de neu, delicada i amb molta pedra solta. En estiu estic segur que es pot córrer per ací, però ara gaste temps en posar algun friend on puc, donada la perillositat del lloc. Remunte amb tendència a l’esquerra i m’enfile sense pensar-m’ho massa per un esperó de roca mig humida, pregant perquè les cordes porten al meu company pel mateix lloc per on he pujat jo.

Sembla que ja sols queda una trepadeta fàcil per terreny mixte fins el cim, així que li propose a Ramon que ens desencordem per tal d’anar un poc més lleugers. Dit i fet, guardem les cordes a les motxilles i piolet en ma seguim pujant fins aplegar de nou al fil de l’aresta.

- Sosio, encara no estem. Faltaran uns 50 metres per aplegar al cim si anem a tota cresta, però hi ha molta neu. Què fem?

- Això ja està molt moll. Massa perillós. Què no ens traurem els grampons i li tirarem un poc per l’esquerra, on no hi han pedres?- em pregunta.

- Per mi de cine. De totes formes en deu minuts estem dalt. Quina hora és?

Són ja les 4 de la vesprada, i al llarg de tota l’activitat sols hem menjat uns dàtils i uns pocs fruits secs, així que ja tenim ganes d’aplegar per descansar un poc i relaxar-nos. Amb els grampons ja posats, en uns pocs minuts ja estem dalt del pic d’Alba, a 3112 metres. Allí trac la bandereta del club i Ramón em fa unes fotos ràpides.

-          Va Ramón, que ara et toca a tu- li dic.

-          Tira home, en que estigues tu va que es mata. Au cap avall ja que està fent-se tard!

I és que tota l’aresta ens ha costat 9 hores, i això significa que hem clavat l’horari previst... però encara ens queda la baixada, que es fa eterna perquè la neu està molt tova i ens enfonem fins el genoll i en alguns trams fins la cintura. En estos casos la baixada és especialment perillosa, atès que quan t’estaques en la neu el peu aplega fins les roques que hi han baix i resulta molt fàcil fer-te mal al genoll o a la cama.

Com que jo baixe un poc més apressa que Ramon, aprofite per adelantar-me un poc i tornar a la glacera que hi ha al peu de l’aresta per buscar el friend que ens ha caigut abans. Intente agafar els punts de referència en els que m’he fixat quan ens ha caigut, i la sort fa que el trobe després d’uns minuts d’anar amunt i avall. Amb el friend ja penjant de l’arnés em done pressa per tornar al camí per on baixarà Ramon, i poc després de vore’l, Ramon s’enfonsa en la neu fins la cintura i és incapaç de traure un dels peus.

- Jordi, que no va de broma! No puc traure el peu!!- em crida.

- Si hooooome.... va, xe, ja està bé de jugar, no? Que no n’has tingut prou hui o què? – ens ho agafem a broma, però no puc evitar pensar que són les 6 de la vesprada i que qualsevol imprevist ens pot fer aplegar al cotxe de nit, en el millor dels casos.

En tot el dia no ens hem creuat amb ningú ni hem vist a ningú, el que pot donar una idea del caràcter salvatge d’aquesta vall. Per sort, després de furgar uns minuts amb les mans, el peu de Ramon ix i seguim de nou en direcció al balneari de Benasc, on aplegarem cap a les 7 de la vesprada, cansats però contents després de 14 horetes d’activitat!