CARA NORD DEL TAILLÓN. 3147 m / 700m AD+

Cara Nord del Taillon

700m AD+

Febrer 2016

Ramón, Bauti i jo

- Serà possible? No venen piles en cap lloc!- digué Bauti entre enfadat i sorprès. Havíem parat al Portalet per sopar abans de seguir cap a Gavarnie, i Bauti havia intentat sense èxit comprar piles per al seu frontal en una de les botiguetes del coll fronterer amb França .

- Tranquil home, que amb dos frontals en tenim prou. Eixirem del cotxe encara de nit, però tornarem encara completament de dia- comentà Ramón, amb un optimisme que l’endemà es demostraria excessiu. Entretant sopàvem Bauti va ampliar per internet la seua llicència federativa i poc després enfilàvem de nou la carretera. Hi han vora 3 hores des de la frontera fins al pàrquing de l’estació d’esquí de Gabarnie, així que quan apleguem sols ens dona temps a preparar les motxilles i tirar-nos a dormir poc més de 4 horetes.

A les 5:30 del matí, encara de nit, comencem a caminar per les pistes de l’estació d’esquí cap al coll de Bujaruelo. Les motxilles, com sempre, massa carregades amb tots els trastos per a escalar. Com que no sabem segur el que anem a fer (també volem escalar el corredor Quintana, a la cara oest del Taillon) ni les condicions de la neu i el gel, portem unes quantes estaques, friends variat, pitons de roca i tornillos de gel. En poques paraules, podem muntar una ferreteria!

Caminar per neu a la llum de la lluna sempre té el seu encant. Supose que és un dels millors moments del dia. Al teu cap es barrejen el paisatge, l’ambient grandiós de la muntanya hivernal, l’anticipació de l’escalada, els nervis, la por i el fred. Tot forma part de l’aventura! Físicament em trobe fort i la pujada se’m fa curta. Ramón i jo sóm lleugers i solem caminar més apressa, però Bauti és gran i fort i puja un poc més lent però sense parar mai, com un tractor. M’agrada anar amb ell perquè sempre tinc la sensació que si em passara alguna cosa i no poguera seguir, Bauti em podria tirar damunt dels seus muscles i caminar durant hores sense problemes...

Prompte apleguem a una plana des d’on podem vore la cara nord del Taillon, imponent. Té bona pinta!. A més, com que des de la distància intuïm quatre cordades que es dirigeixen cap als corredors de la seua cara oest, ja no tenim dubtes: anem a per ella, a per la nord...

 

A peu del corredor d’entrada ens equipem amb tots els ferros. Al final decidim utilitzar sols una corda de  60m per als tres, posant just enmig una potència de dos metres per a que s’encorde el tercer escalador. La veritat és que la idea no m’acaba d’agradar massa, sobretot tenint en compte que des del principi em toca a mi anar enmig. A més, ja sabem que les condicions de la neu no són les millors: no està suficientment transformada i hi ha ressalts en mixte que no haurien d’estar i que fan que la ruta siga un poc més difícil del que voldríem. Des de la seua base la paret sembla immensa, i entre que li hem entrat un poc tard i que l’estat de la neu no dona garanties per tal de protegir, al segon llarg, després d’emmarronar-nos seguint a uns escaladors que van desencordats i ens adonem que no saben molt bé per on van,  comence a pensar que hauríem d’abandonar... però recuperem la traçada que pensem que és la bona i seguim pujant,  progressant en ensamble i muntant reunions aproximadament cada 150 metres, quan ens quedem sense material.

 

 La progressió és lenta, massa lenta per a una paret d’aquestes dimensions, i tardem quasi 5 hores en aplegar a una banda rocosa que hi ha als dos terços de la paret. Allí, just en la base d’un pas de mixte precari amb mala pinta em quede sense material, així que munte reunió amb un clau de roca i un friend i recupere  corda fins que Ramón i Bauti apleguen a la meua altura. Mare meua, per ahí hem de passar? Mireu a vore quin dels dos li tira, que a mi m’entra la risa – comenta Ramón mirant el pas amb cara de circumstàncies. A mi tampoc em fa cap gràcia. Roca estratificada que es desmunta de mirar-la, gel finet, neu sense transformar... uf! Però és Bauti o jo. Un dels dos ha d’estirar del carro. Però qui? Allí penjats, enmig d’una paret de neu i gel, els egos s’han de deixar dins la motxilla, i jo tinc un poc de por, la veritat.

 

Tranquils, que eixe pas és per al tete! – escoltem que diu Bauti amb veu tranquil·la. Fins eixe moment Bauti ha estat un poc apàtic, escalant en silenci, seriós... però ara els ulls li brillen amb força i un somriure ferotge li dibuixa els llavis. Jo respire alleugerat, les coses com són. No fa ni dos mesos que s’ha passat una setmana escalant en gel al massís dels Ecrins, als Alps, i ara es nota que té ganes de marxa. Sense dubtar, agafà el cap de la corda i comença a pujar, espaiet però amb seguretat, clavant la punta dels piolets amb dolçor per a no trencar res, amb calma. Poc a poc guanya mestres, fins que desapareix de la nostra vista.

El dia és excel·lent, no fa massa fred, ni vent, però els tres tenim al cap les mateixes preguntes: aplegarem de dia al cim? Haurem de baixar de nit? Ens tocarà vivaquejar?. Entretant assegure a Bauti o escale posant estaques de neu més o menys segures, el meu cervellet va fent plans alternatius. Si es fa de nit no podem baixar pel coll dels Gabietos – pense – perquè no sabem el camí i a més diuen que és una ruta amb trams “delicats”. Però podem baixar cap al refugi de Sarradets. És una ruta més llarga però més segura, i ja me la conec. I si no podem aplegar al refu, sempre ens podem quedar a fer nit a la cova que hi ha a la Bretxa de Roland, la que es va fer tallar el comte Russell... El fet de portar una bona jaqueta de ploma, prou menjar i aigua i un fogueret d’alguna forma em tranquil·litza.

Els darrers 150 metres d’escalada resulten un poc caòtics: tenim pressa, no sabem molt bé per on seguir i l’estat de la neu ens duu a eixir cap a la dreta en lloc de a l’esquerra (que és per on va realment la via clàssica). De tota manera Bauti munta la darrera reunió a uns 10 metres a la dreta del cim, i quan apleguem allí a les cinc de la vesprada, ens rep un fort vent, gelat com una espasa.

Fa molt de fred, i quan camine eixos 10 metres no puc evitar que les llàgrimes m’ompliguen els ulls, com si el cansament, la por, l’adrenalina i la satisfacció hagueren de supurar per algun lloc...  Encara és de dia, i allí dalt, amb els trastos penjant de tots els llocs com si forem un arbre de nadal ens fem els uns als altres unes poques fotos de rigor.

Jo intente somriure, però m’ix un poc forçat. El fred em congela les genives i la única cosa que tinc al cap és eixir d’allí per trobar el camí de baixada. Immediatament els tres estem d’acord en buscar la ruta dels Gabietos, i tirem en direcció al coll, on una petjada evident deixada per totes les cordades que han pujat pels corredors de la cara oest ens indiquen clarament el camí.

Són ja les cinc i mitja de la vesprada quan ens clavem a la ruta. La baixada resulta llarga, dura i molt exposada. El vent ens dispara neu a la cara amb una força difícil de creure, i hem de destrepar tot el temps amb molt poca visibilitat, intentant mantindré l’equilibri agafats als piolets.

 Poc després l’obscuritat ens envolta i la baixada es fa encara més difícil. Bauti va sense frontal (recordeu el tema de les piles?) i són ja les 7 de la vesprada (nit?) quan apleguem sense haver tingut cap accident al coll de Bujaruelo, i allí respirem: per fi hem eixit de territori Xiricaua!. Allí ens hidratem un poc, menjem alguna cosa i reprenem la baixada cap a la furgo, a la que aplegarem quasi una hora i mitja més tard, trencats però molt contents!