CORREDOR NORD DEL CERRO DE LOS MACHOS.

https://clubmontanamudaunas.blogspot.com/

Corredor nord (250m PD) del cerro de Los Machos (3.327).

 5 del matí. El despertador toca i em desperte a dures penes, encara és de nit fosca. Hem dormit al parquing de la «Hoya de la Mora», el lloc d’on ixen la major part de les rutes cap al Veleta. Fora està tot nevat, però no fa massa fred, així que Ramon i jo comencem a organitzar-nos. Eixir del sac, desdejunar, preparar el material i el que anem a menjar i els termos de te ens costa normalment 1 hora, però hui em sembla que estem un poc aletargats i anem a càmera lenta... però sols són les 6:10 quan per fí comencem a caminar.  L’objectiu del dia és pujar el corredor nord (250m, PD) del Cerro de los Machos (3.327m)... i continuar fins el Veleta per la seua aresta est o del «Campanario», amb passos que sabem que apleguen fins a IV, i per això portem material per a progressar per neu i per roca, així que les nostres motxilles pesen un poc més del que ens agradaria.

Anem remuntant poc a poc les pales de neu que ens portaran a les «posiciones del Veleta» i a la nostra esquerra comença a clarejar. Entretant, al fons de la vall podem vore les llums taronges de la ciutat de Granada, on encara és completament de nit. Seguim pujant fixant la mirada en terra i la llum del frontal fa relluir la neu... sempre em maravella com la neu rellueix sota els nostres grampons, perquè sembla que hi hagueren un milió de diminutes d’estrelles just davant nostre!

Quan apleguem a posicions ja és completament de dia i podem muntar el ràpel amb comoditat. L’ambient és sobrecollidor, com sempre que treus el nas a Los Corrales. Tirem les dues cordes i baixem ràpidament els 60m que hi han fins a la part menys empinada del circ que protegeix la cara nord del Veleta. Sols ens estaquem un pam a la neu verge, i és que som els primers en posar el peu ací des de la darrera nevada, i això sempre motiva molt (i asusta un poc també)!

Amb pas decidit comencem a caminar cap avall, buscant l’entrada del corredor. Sabem que ens ha de costar aproximadament una mitja hora aplegar, i afortunadament sabem el camí de quan vinguerem a escalar la cascada de gel de «Los Machos» (mare meua, mai hem passat tanta por, eh Bauti??). La veritat és que si no fora per les fotos de les ressenyes que hem consultat ens hauria costat trobar l’entrada al corredor, perquè des de baix sembla que no tinga eixida cap al cim... però esta volta no s’escapa! Comencem a pujar la pala d’uns 40 graus d’inclinació i les condicions són magnífiques: podem enfonsar tota la part de davant de la bota a la neu i els piolets mosseguen amb seguretat, no tenim vent i podem intuir que el sol ja aplega al cim, uns 300m per damunt dels nostres caps. Les cordes les portem dins la motxilla i per tant no posem cap segur, així que  progressem amb velocitat i prompte apleguem a una estructura de pedra que hi ha just abans que s’estrete el corredor i que sembla artificial (i on es podria muntar una reunió amb friends, per cert). Allí aprofite per a fer unes fotos i me n’adone que tres muntanyers han aprofitat la nostra petjada i ens segueixen a uns 100m de distància.

- Com ho veus? Crec que jo no trauria la corda- em comenta Ramon quan aplega a la meua altura, encara amb la respiració accelerada.

- No, la neu està de cine. Ahí dalt s’estreta un poc i després ja s’obri cap al cim. Està guapo el corredoret, eh?. Va, li tire jo davant.

El corredor (o canuto, com els anomenen per allà baix) s’estreta fins al punt que entre les dues parets de pedra a dures penes hi han tres metres de distància i la inclinació puja fins els 45-50 graus. Al tall que puje vaig mirant al meu voltant i fixant-me en tots els llocs on podria col·locar friends o claus de roca. La paret és sòlida, però a voltes els estrats semblen poc cohesionats i dubte si aguantarien una bona sacsejada...i entretant els bessons comencen a cremar-me per la fatiga. He hagut de passar una xicoteta bronquitis al llarg de les darreres setmanes i ara note que el fet de no haver pogut entrenar m’està passant factura.

Poc a poc seguim pujant, les parets s’obrin i ja podem olorar el cim. Mire cap avall i veig a Ramon seguint-me a poca distància, els tres muntanyers un poc per darrere d’ell i el corredor que s’esmuny cap avall centenars de metres... i no puc evitar pensar que si en este moment perdera l’equilibri i començara a esvarar-me per la pendent m’enduria a tots ells per davant i cauríem més de 450 metres fins el fons de la vall. Uf, menut malson! Sacse el cap, m’agafe als piolets amb força i continue pujant sense dedicar-li ni un sol segon més a eixe pensament. He de parar cada vint-i-cinc metres aproximadament per a descansar perquè les cames no em responen amb l’alegria que deurien, però el cim ja s’intueix just davant nostre.

- Que, buena huella, eh?- li dic al primer dels muntanyers, que ja ha aplegat quasi on està Ramon.

- Espectacular! Gracias! Os debemos unas cervezas!- contesta immediatament amb un gran somriure.

Amb les cames endolorides ja no torne a parar fins que la pendent comença a fer-se més suau. En un moment donat, al doblar un xicotet colze el sol em pega a la cara  i m’adone que sols em falten uns pocs metres per tal d’aplegar a un enorme i ample coll que hi ha entre el cim del cerro de Los Machos (3327m) i l’aresta del campanario. El paisatge allí resulta completament alpí i el vent no ens deixa quasi ni parlar entre nosaltres.

El nostre objectiu secundari és l’aresta del Campanario, que unint varios cims de més de 3000m aplega fins a la via «Fidel Fierro» i per aquesta, al cim del Veleta. No és una aresta tècnicament difícil, però amb neu i vent les coses es veuen d’un altra forma... després de descansar un poc, fer un mosset ràpid i veure un poc de te calentet del termo que portem, decidim pegar-li una ullada de més aprop per vore si és o no factible. Des del peu de via sembla assequible, així que m’equipe amb tots els friends que portem, em penje els piolets de l’arnés i li tire al primer llarg de mixte, que sense ser difícil em posa les piles immediatament. El vent bufa des de los corrales del Veleta i a voltes em fa perdre l’equilibri. Pose un friend roig en una fisura i més amunt un friend verd. La roca està mullada per la neu que comença a fondre’s al sol del migdia i em pregunte si les leves del friends arraparan la roca de la mateixa forma... les puntes davanteres dels meus grampons mosseguen la pedra i em sembla mentida comprovar com es queden agafats a les més minúscules fisuretes de la paret de pedra.

- mdftslfl ghs vgnsamble!!- escolta que crida Ramon des de baix. La seua veu m’aplega molt difusa per culpa del vent.

- què??

- que 2 metres i eixim en ensamble!!! Estàs segur que ho podem fer?? són ja quasi les 2 i encara ens queda tota l’aresta!! i a les 5 i mitja es fa de nit!!- entenc que em diu. Normalment Ramon i jo sempre estem d’acord en tot el que fem, així que quan un dels dos no veu alguna cosa clara, cal valorar-la amb serietat. La progressió per l’aresta és certament lenta i laboriosa per les condicions de la neu i el vent, i la perspectiva de fer tota la baixada fins al cotxe de nit no resulta gens temptadora. En canvi, aplegar a casa a l’hora de sopar amb el corredor nord de Los Machos dins la motxilla i els dos d’una peça sí que ho és. A més, Ramon té més coneixement que jo de bon troç i la muntanya, com diguem els escaladors, no es mourà fins la propera volta que tornem amb millors condicions, de forma que comence a destrepar poc a poc el tros d’aresta que havia fet.

Amb una sensació un poc estranya (normalment no abandonem les activitats que tenim planejades) comencem a baixar per agafar el camí que ens durà fins el refugi obert de La Carihuela. El sol pega de valent i la neu ja està tova i pastoseta, així que la tornada se’m fa eterna. Ramon i jo coincidim en que hem de posar-nos a entrenar de valent si no volem patir tot l’hivern d’aquesta forma!