BALAITÚS. ESPERÓ ELEGANT (MD-,400M, V+)

Balaitús (3144m)

Esperó Elegant (MD-, 400m, V+)

Juny de 2017

Encara queda un ratet de sol quan apleguem al refugi de Respomuso. Han segut quasi 3 hores d’aproximació, però per sort a estes altures de la temporada la senda que puja des del pàrquing de La Sarra ja està neta de neu.

Aquesta és la segona volta que escalaré esta via, perquè no fa ni 6 mesos, a finals del passat desembre, que la vaig escalar amb el meu amic Ramón. En aquella ocasió haguérem de dormir en un vivac improvisat a un dels replanells que formen les escales que hi ha a la part de darrere del refu. Supose que sigué la nit més incòmoda de la meua vida. Quin fretorro feia!!

I per què repetir la mateixa via en tan poc de temps? La veritat és que em va semblar tan bonica que no podia deixar de compartir-la amb la meua Imma. Ella també és escaladora, i tot i que darrerament no està massa en forma per raons variades que ens han fet la vida un poc més difícil durant els darrers messos, en el seu moment va aplegar a escalar 7a+ a vista, així que sé que és el millor regal d’aniversari que li podia fer... aquest juny fa 14 anys que estem junts, tota una vida ja.

Pels voltants del refugi ja es pot vore la neu, i després d’unes poques fotos i un menjar-nos una ensalada de cus cús mirant com es fa de nit per la finestra del menjador, ens gitem a una habitació plena de muntanyers...

 i en poc més de 10 minuts les nostres pors es confirmen i comencen els ronquits. A lo bruto. Sense mesura. És en serio? Ja? Socorro!!! Un altra nit en vela, pegant voltes i més voltes, tractant de descansar de cara a l’esforç de demà...

Les hores passen lentament, però per fi ens sona l’alarma a les 5:45h i crec que som els primers en eixir del dormitori. En silenci, com si fórem lladres, a la llum dels frontals arrepleguem els nostres trastets , baixem a desdejunar i a les 6:20, amb les primeres clarors, ja estem en marxa amb les motxilles plenes de ferralla i de cordes. I és que el problema de pujar aquesta classe de vies és que has de dur material  d’escalada en roca i d’autoprotecció en neu, així que el pes que portes a l’esquena sempre resulta massa gran.

Comencem a remuntar la vall seguint les fites que, poc a poc i entre grans blocs de pedra, ens condueixen fins el punt on comença la neu, a uns 2500 metres. Allí, posant-nos els grampons, podem contemplar el perfil de la Cresta dels Inferns, suggerent i atractiva com poques. Però el nostre objectiu està més amunt, on la vall acaba en un majestuós circ amb parets de granit de més de 300 metres d’alçada, que protegeixen i amaguen el cim del Balaitús (3144m).  

Quan apleguem a peu de via el sol ja ens calfa un poc, així que ens posem l’arnés i em prepare tots els friends per afrontar el primer llarg de la via, un V+ en bavaresa. Imma té els peus un poc banyats, però no sembla res del que preocupar-se. Cel blau, bona temperatura per a escalar, parets de granit que es perden damunt de mi, hores per davant i la dona de la meua vida assegurant-me... es pot demanar alguna cosa més? Mire a Imma i la veig cansada. A la seua cara puc vore el patiment d’aquests mesos, les operacions, els hospitals, els TAC i les nits sense dormir, la por... però als seus ulls també puc vore la determinació de voler pujar, disposada a gaudir cada minut de l’aventura que tenim entre mans. I per això comence a escalar per la roca (encara gelada) de la via. Quan acaba la bavaresa supere un pas raro que hi ha just abans d’acabar el llarg, xape un clau i faig una travessia a dretes un poc delicada fins aplegar a una repisa còmoda on munte la reunió, reforçant amb un parell de friends un pitó que hi ha a una fissura vertical. Quan Imma puja fa cara de patiment.

-        -  Ei, què passa?

-       -   Tinc els peus congelats! Se m'han banyat un poc pujant i com ara estava ahí baix queteta asseguran-te... no me’ls sent- es queixa.

Per sort la repisa on estem té quasi metre i mig d’ampla i Imma pot seure i llevar-se els gats. Al solet, comence a fregar-li els peus, tractant de fer que la sang li torne a les puntes dels dits, i ella em mira i em deixa fer. No tenim pressa. Estem sols a la via i ningú ens apreta per darrere. Supose que l’ambient d’alta muntanya, l’aproximació tan llarga que té i la poca equipació (sols uns pocs pitons de roca) fan que aquesta via no estiga massa freqüentada...

En pocs minuts aconseguim recuperar la circulació als seus peus i seguim escalant. Els dos següents llargs també li costen, però poc a poc va agafant el ritme, i en la cara puc vore que és tota una experiència per a ella: pedra, neu, arestes, paisatges magnífics ... Ella i jo, sols ella i jo. Solitud inabastable, abismes  que s’obrin a la nostra esquena, bon rotllo, un poc d’adrenalina, cordes... i friends i empotradors com a companys i confidents d’aquest dia.

Poc a poc anem agafant altura, i els llargs es succeeixen amb tranquil·litat, sense pauses, i em sorprèn quan apleguem al llarg clau de la via, un diedre fissurat de V+. Per sort en aquest punt la sensació de pati és menor degut a que hi ha un gendarme just darrere de nosaltres, però tot i això respire un poc més tranquil després de xapar un clau amagat que hi ha abans del pas complicat.

-          -Jordi... al loro, d’acord?

-        -  Tranquil·la. Ja he xapat i crec que ahi dalt puc posar un empotrador abans de tirar amunt.

El meu amic Ramón i jo tenim una cosa en comú, i és que sempre escalem les vies a vista. Ens costa molt recordar com eren els passos quan escalem una via per segona vegada, i en este cas em passa el mateix. Com era açò? Uf, com apreta el passet de V+! Però agafant-me a una llesqueta de pedra aconseguisc col·locar un empotrador, remuntar peus i superar-me per tal de seguir fins la reunió de dalt del bloc. Crec que el pas era més recte i jo m’he complicat la vida de mala manera anant-me’n massa a l’esquerra. Però el cas era aplegar dalt, no?

-       - Mare meua, quin pas t’has currat- em diu Imma quan puja, amb una expressió entre cansament i admiració.

-         - Crec que m’he equivocat i que el pas era al recte i no per l’esquerra- em disculpe.  T’ha costat molt treure l’empotrador?

-        -  Home, un poc si, perquè quasi no aplegava!

-    - Va, que ara el més difícil ja ho tenim fet. Sols queda destrepar este bloc i remuntar 60 o 70 metres fàcils fins la part de dalt. I d’ahi al cim sols hi ha 10 minuts caminant.

El destrepe (uns 4m) és un poc delicat, però Imma va assegurada i no hi ha cap problema. Jo baixe fent un poc de malabarisme, i abans d’adonar-nos ja estem fora, de nou en un mon horitzontal, i la sensació de plenitud és magnífica. Objectiu aconseguit!! Però com diu Ramón, fins el rabo tot és bou, i li recorde a Imma que encara estem a territori Xiricaua. No tenim pressa però no ens podem encantar, així que després d’uns minuts de fotos, besos i somriures satisfets pleguem trastos i caminem cap al cim del Balaitus.

 A diferència de quan vinguérem este hivern Ramón i jo, ara l’aresta que ens porta al cim està pelada de neu, i el trípode característic que hi ha a la punteta sembla hui un poc més trist, igual que les pistes d’esquí  a l’estiu.

Ara sols queda baixar, li dic a Imma. De nou ens toca posar-nos els grampons i agafar el piolet. La pala de neu que baixa fins la Brecha de Latour (ruta normal per pujar al Balaitus) és empinada i enganyosament fàcil. Tots els anys hi ha accidents, així que com anem bé de temps i estem cansat decidim baixar assegurant. En poc més de mitja hora ja estem preparant el primer ràpel, i és aleshores quan ens adonem que hi ha un grup de cinc muntanyers que també estan baixant, però van molt lents. Han liat un poc les cordes i sembla que no tenen massa experiència. Toca tindre paciència i esperar, li dic a Imma. Per sort encara són les 4 de la vesprada i no fa fred. Aprofitem per a menjar un poc i beure un poc de la infusió que portem als termos.

Poc a poc aconseguim encadenar dos dels tres ràpels que hi ha fins a la base del corredor, i quan estic plegant les cordes per muntar el darrer ràpel, Imma crida:

-         -  Jordi, mira, estan caient!

-        -  La mare que els ha...

Efectivament, dos dels muntanyers s’han confiat després d’haver aplegat a la base i s’han esvarat per la pendent final, amb els piolets i els grampons caient desordenadament al seu costat. Per sort és una costera curta, d’uns 50 metres, que acaba en una plana amb les pedres cobertes encara per la neu. Els muntanyers que han caigut es riuen, despreocupats, i m’adone que van els dos amb pantaló curt, i fins i tot un d’ells no porta ni guants. Uf, no passen més coses perquè no toca!

Una volta acabats els ràpels, ens toca baixar poc a poc fins al refugi, on apleguem cap a les 6 de la vesprada. Estem cansats però molt contents, i les cervesetes a la terrassa mirant els paisatges mentre comentem l’escalada del dia sembla que ens retornen les forces.

Després sols queda agafar els trastos que ens hem deixat a les taquilles del refu i baixar de nou per la senda fins el pàrquing, on aplegarem baldats a la furgo poc abans de les 10 de la nit, encara entre dues clarors...