DIAGONAL AL MALDITO
Una
de les activitats més impressionants que he fet amb Ramón. Com sempre, escalar
a més de 3000 metres envoltat de roca i neu no té preu!
Divendres,
22:05h, Ramon i jo ens clavem al sac de dormir. Estem instal·lats a la part
superior de la llitera que hi ha al refugi de pescadors de Ballibierna,
compartit amb quasi una dotzena més d’homes (alguns d’ells de Sueca, que ens
han comentat que volen fer l’Aneto per corones).
22:15h. Un dels
muntanyers, que dorm a pocs centímetres de nosaltres, comença a roncar,
suficientment fort com per a que la llitera tremole. Merda. En la següent mitja
hora, supose que per simpatia, comencen a roncar dos o tres més. Mal comencem,
pense. Sobretot perquè ens hem d’alçar a les 3 de la matinada per tal d’aplegar
a la base del corredor amb les primeres llums...
Després de 5
hores pegant voltes dins del sac de dormir, per fi sona el despertador i Ramon
i jo baixem d’un bot i anem al cotxe a desdejunar i preparar-nos, i a les 4 ja
estem en marxa. Des del principi la senda puja prou empinada, i a la llum dels
frontals anem posant les botes constantment dins l’aigua que baixa de les
glaceres a les que ens dirigim. Poc a poc anem guanyant metres i la motxilla,
sempre massa plena, comença a pesar.
Just quan comença a clarejar parem per
posar-nos els grampons i remuntem les darreres pales de neu abans d’aplegar al
ibon inferior de corones. Com encara fa frescoreta, sols es claven les puntetes
i la nostra marxa és prou ràpida, de forma que quan voregem l’ibon per la seua
esquerra, girem cap al coll de cregüeña i apaguem els frontals no tenim a cap
cordada per davant de nosaltres.
Al coll parem per posar-nos l’arnés i
penjar-nos tots els trastets que pensem que anem a utilitzar: 5 friends
variats, 3 estaques, 2 àncores de neu xicotetes, un parell de pitons de roca i
uns pocs empotradors. Ja equipats comencem una exposada travessa que sembla
eterna sobre neu dura, tractant de no perdre altura fins la base del corredor.
La travessa té
una inclinació del 30-35% i baixa fins el ibon de Cregüeña, uns 200m per davall
de nosaltres. Res difícil, però no es un bon lloc per anar fent el tonto. Una
gramponada en les polaines equivaldria a baixar per un enorme tobogan sense
poder parar fins estar baix del tot.
Una volta a peu
de via, el primer llarg em toca a mi. 30 metres d’escalada mixta. Tots els
nervis (i perquè no dir-ho, la por...) que tenia agafats a la panxa
desapareixen en el moment en que m’encorde i li passe l’altre extrem a Ramon
per a que m’assegure. Comence a escalar entre blocs de granit, tantejant-los
perquè sé que molts són inestables i poden caure al fer força sobre ells.
Realment el
perill no és que jo caiga... és que eixes roques caiguen sobre les cordes i les
tallen, i per això en terrenys d’aventura com aquest sempre en portem dues. De
seguida trobe una fissura i encaixe un friend,
i un poc més amunt un empotrador. Tracte de posar les puntes dels
grampons sobre la roca de forma que no l’arrapen, però em resulta difícil. Un
pas atlètic de IV em deixa en una part un poc més tombada però difícil de
protegir, amb trossos de neu mig gelada que encara el fan un poc més complicat.
A uns metres per damunt trobe una reunió amb cordes i cordinos en estat de
conservació variats, però com que em sembla prou fiable la reforce amb un
friend i ho prepare tot abans de peguar-li un crit a Ramon per a que puje.
En un moment el
tinc allí i sense dubtar li tira al segon llarg. En un primer espentó puja fins
a un pitó de roca i tracta de fer una travessa horitzontal cap a l’esquerra,
per on cau l’aigua de la glacera que forma el corredor superior i que crea una
perillosa capa de verglass, però no ho veu clar, dubta i finalment baixa en
diagonal per a superar el pas fent dry-tooling en xicotets ressalts del granit.
Quan aplega a l’altre costat respirem un poc
més tranquils i ja remunta amb seguretat per un diedre-xemeneia amb passos de
III i IV, protegint constantment amb empotradors i friends. La zona és prou
vertical i la paret de roca s’esmuny cap avall varios centenars de metres... en
un moment m’aplega el crit de “reunióóóó!!!”, així que arreplegue trastos i
comence a pujar.
Sempre he tingut
la sensació que els llargs que trau Ramon són més difícils i m’admire del cabet
que demostra cada volta que fem alguna via complicada. Però ell diu el mateix
dels meus llargs, així que supose que al final la dificultat és escalar de
segon!. Quan aplegue a la seua altura veig que ha muntat reunió enllaçant un
gran bloc i reforçant-la amb un friend i això em tranquil·litza un poc. En quan
aplegue em demana amb un somriure que “no el faça treballar més hui”, així que
em penje tot el ferro de l’arnés i tire cap amunt de nou. Este llarg és molt menys
vertical, però veig que comença a haver cada volta més neu. Remunte uns quants
metres i veig com s’obri el corredor a la meua esquerra, empinat i imponent,
encaixonat entre altes parets de granit.
Col·loque una àncora a la neu i m’endinse en ell, clavant
els piolets i les puntes dels grampons tot el que puc, fins que alenant
pesadament aplegue a una punta de roca de la part esquerra on munte una reunió
enllaçant un bloc amb amb una cinta de dyneema i un friend roig, i a
continuació arreplegue corda i avise a
Ramón per a que puje.
El corredor està més tieso del que
semblava, pense, però la neu encara està molt bona i en quan Ramon aplega on
estic jo li passe els trastos i seguim en ensamble posant seguros a
la roca i a la neu. En teoria la part difícil ja està vençuda (els llargs de
mixte), però els dos sabem que encara ens queden 2 parts molt exposades i com
diu el meu company «fins el rabo tot és bou»
El corredor no
passa dels 55 graus, però la seua continuïtat el fa prou físic. Ramon va parant
de quan en quan per tal de recuperar l’alè, i jo he de seguir el seu ritme per
a mantindre la corda el més tensa possible. Dalt del tot el cel és d’un blau
intens que contrasta amb el blanc de la neu que reflexa els primers raigs de
sol. Prompte apleguem a un balcó empinat des d’on podem vore la primera de les
dues parts delicades que ens queden.
Sembla com si un
gegant li hagués pegat una enorme
cullerada al corredor, i el que ens queda a la dreta és una paret vertiginosa
de neu que es perd centenars de metres avall. Mire detingudament el que m’espera i veig unes
roques a uns metres de la nostra vertical on segurament podré posar algun
friend, així que amb certs dubtes tire cap amunt. Quan aplegue a elles puc
posar un friend morat i després un bon
empotrador, de forma progrese horitzontalment fins que aplegue a un segon
muscle per a vore la segona de les zones delicades. Quan m’asome les cames em
flaquegen... uff, això està molt vertical, i la neu comença a no estar ja per a
bromes, massa tova ja per posar seguros fiables. Ramon em veu dubtar
- com està el
tema per ahí??
- un poc xungo,
però crec que puc aplegar a unes roques i allí em cabrà alguna cosa. Quanta corda em queda??
- uns 20 metres,
però si et fa falta puc eixir en ensamble 7 o 8 metres més.
- ok, li tire
però estate al loro.
Passe a l’altra
banda de la panxa i de sobte el sol em pega de ple i note com els piolets ja no
mosseguen de la mateixa forma. Enfonse una àncora a la neu, li pose una cinta
de 60cm per augmentar el braç de palanca i segueix en direcció a les roques que
he vist abans. Quan aplegue a la primera veig que té adherit un bloc de
gel. No sé lo gran que serà, però
igualment col·loque un tornillo (el més xicotet) i després de comprovar
que la roca on tenia intenció de muntar reunió es queda massa alta, descobrisc
una fisura feta a propòsit per tal de muntar la paraeta amb friends i
estaques. Igual hauria estat millor idea
seguir en ensamble, però no em queda quasi material i des d’on estic puc vore
que encara em queda un bon troç de corredor per fer. La reunió no és massa
còmoda, sobretot pel pati vertical que tinc baix dels peus, però és bona i
comence a arreplegar corda, esperant a que Ramon aplegue on estic jo.
Foto 18b
És en eixe moment quan ens passa una cordada
que venia just darrere de nosaltres des del principi de la via. Són gent amable
i es nota que controlen. També van en ensamble però com que són menys generosos
que nosaltres a l’hora de posar seguros, en este moment van més apressa.
Ens hem d’esperar uns minuts a que ens passen (que aprofitem per fer uns
vídeos, menjar uns fruits secs i fer un glop d’aigua).
A partir d’ací,
escalant entre blocs inestables, aplegue dalt del tot. El meu mon vertical de
sobte es transforma en horitzontal i el cim de l’Aneto, a mig kilòmetre en
línia recta, es retalla contra el cel. A simple vista es pot vore que està a
tope de muntanyers i jo sé que el nostre amic Vicent ha d’estar per ahí, en
algun lloc.
Però fa massa
calor, la neu està cada volta més tova ( i això significa que el retorn cap al
cotxe serà penós) i encara hem de rapelar fins el circ de corones, així que
Ramon i jo ens afanyem per aplegar a la instal·lació de ràpel que hi ha a la
punta Astorg (3355m) i on ens espera la parella que ens ha adelantat uns minuts
abans. Sols porten una corda de 50m i
tenen por de no trobar la reunió que fracciona el ràpel... però nosaltres
portem 2 cordes de 60m, així que ens demanen si poden baixar utilitzant les
nostres.
Evidentment ni
Ramon ni jo tenim cap inconvenient, i més de mitja hora després ja estem tots a
l’infern del circ de corones, una olla de neu blanca que reflecteix els raigs
de sol i fa augmentar la temperatura d’una forma tan sobtada que decidim no
parar i menjar i beure més tard, una volta apleguem a l’ibon inferior, ja
oberts a la vall de Ballibierna. Encara
ens queden unes dos hores i mitja per aplegar al cotxe, i quasi 6 per aplegar a
Alginet...
De quan en quan,
una volta hem eixit del territori xiricaua, ens agrada jugar un poquet...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada