CORREDOR DEL VELETA

"La Montañaes mi Reino"

El corredor (o canuto, com ho diuen per allà baix) del Veleta (3396m) és una de les formes més elegants de pujar a este cim (300m AD), especialment si també escales la via Fidel Fierro fins el punt geodèsic. Este és el diari de l’ascensió amb el meu amic Ramón.

6:00h. El despertador sona i he d’eixir del voluminós sac de plomes per apagar-lo. Dins la furgo fa fred i encenc la calefacció estàtica per poder desdejunar. Ahi fora ha de fer -10 com a mínim, pense. I comença el ritual: guardar trastos, preparar els termos amb té, tragar amb desgana el desdejuni i refer la motxilla tractant inútilment de no oblidar res.

Al final comencem a caminar a hora de ric, quan ja està fent-se de dia. Com sempre, anem massa carregats amb friends, estaques, àncores, mosquetons... però a Ramón i a mi ens agrada portar eixe material que anomenem “persi”: per si cal abandonar, per si cal assegurar en la roca o en la neu, per si cal remuntar una corda... és pes extra que no ens importa dur a l’esquena!

Després de 2  hores de remuntar pales interminables de neu, apleguem a les “posiciones del Veleta”, un balcó natural orientat a l’est equipat amb dos parabolts per poder rapelar a la cara nord de la muntanya. Allí el sol ens calfa prou com per tornar-nos les energies que el fred ens furta. Estem lluny, però des d’allí el canuto del Veleta ja es divisa, i Ramón i jo ens mirem. Hi ha molta neu i les roques que ens envolten estan completament glaçades. Els dos sabem que això vol dir que possiblement la Fidel Fierro ( la via de 70m de III-IV que puja des del final del corredor fins al cim del Veleta) pot estar intransitable. Pla B? Podem pujar el Veleta per la normal i quedar-nos practicant maniobres i reunions en les pales de neu que donen a les pistes d’esquí, crec entendre que diu Ramón amb els llavis mig congelats. Uf, això em costa! . També podem fer el corredor de los Machos (que és més fàcil) i eixir pel refugi obert de La Carihuela, li comente jo. Ens tornem a mirar als ulls i sense dir paraula decidim baixar a Los Corrales a vore l’estat de la neu

.

És un ràpel que en poc més de 40m et deixa en una plana d’ambient alpí, envoltada de parets verticals dominades per les enormes dimensions del Veleta. Una volta baix, entretant dubtem del que anem a fer, la figura solitària d’un muntanyer es perfila en la neu en direcció al canuto. No ha perdut altura i va molt ràpid, i després d’un segon d’indecisió decidim tirar darrere. Per tal d’aplegar a l’entrada del corredor hi ha varies opcions, i el muntanyer tria una travessa que s’alça per damunt dels dos contraforts rocosos que defenen la part baixa de la cara sud del Veleta. Les condicions són bones (els piolets s’agafen amb seguretat i les puntes de les botes entren dins la neu) i avancem a prou velocitat. És un lloc que no té massa dificultat, però on no pots equivocar-te i on no hi ha lloc per als nervis donat que la caiguda és... bé, deixem-la en considerable. El muntanyer va a uns 50m de mi, molt ràpid, i em marca l’entrada del corredor. Quan aplegue ell ja ha completat la meitat. Este tio va com una moto!. Estem ja a 3000 i pico metres i la falta d’oxigen i l’adrenalina fan que el cor em vaja a mil per hora i que em falte l’alè. Enfonse els piolets a la neu i faig lloc per als peus a patades. Ací la neu està més dura i a voltes sols entren les puntes davanteres dels grampons. Ramón em segueix a uns 10 metres de distància,  i veig que es para  i trau la càmera per fer-me una foto. Sembla tranquil i els seus moviments són segurs, com sempre, i sé que no m’he de preocupar d’ell. Intente un somriure per a la foto, però fa tant de fred que les genives i les dents em fan mal i tanque la boca de nou. La jaqueta de gore-tex també sembla encartonada per les baixíssimes temperatures.

Torne a mirar al meu voltant i veig que el lloc és espectacular: un diedre obert entre dues parets de pedra que,  vertiginoses, s’alcen cap a un cel blau, tot envoltat de neu. Clar que es mereix una foto!. Mire cap amunt i veig que el muntanyer ha desaparegut de la meua vista, però els xicotets forats que han deixat les seues botes es poden vore perfectament i marquen sense dubtes la direcció que hem de seguir. Tampoc no hi ha molt de misteri, sols hem de tirar cap a dalt, pense...

Poc a poc progressem per corredor, gaudint de les sensacions. La tensió fa que tots els sentits s’aguditzen i en eixos moments la concentració és màxima. Amunt! Amunt! Ja queda menys, i quan alce el cap de nou ja puc vore els remolins de neu que el vent forma al coll que hi ha a  l’eixida del corredor. Mare meua, si ací fa fred ahi dalt no vull ni pensar-ho,  i sé que no ens podrem quedar molt de temps allí i haurem de decidir ràpidament si pugem fins el cim per la Fidel Fierro o si muntem un ràpel per la cara sud per tal d’abandonar l’aventura. Quan aplegue al coll d’eixida el sol i un fort vent em reben, però just enfront de mi trobe una reunió amb 2 parabolts que m’alegren el dia. La vessant on es troba la via que cal seguir està carregada de neu, però puc vore les petjades del muntanyer que va davant de mi que travessen en horitzontal en direcció sud. Si este tio va sense corda i a soletes no pot ser molt complicat, no?? Quan Ramón aplega al meu costat decidim seguir-lo, però com que sembla que nosaltres ens estimem la pell un poc més que ell, ens encordem i jo m’omplic l’arnés de catxarrets per poder assegurar el llarg. La via està un poc arrecerada del vent i veig de seguida el punt on les petjades trenquen a la dreta per superar un curt ressalt de roca.

No són més de 2 metres, però hi ha molt de pati i em pare a  posar una estaca per protegir el pas... i en quan m’enfile per la paret m’adone que és més vertical del que semblava. Hi ha molta neu, el gel és poc i precari i la roca tampoc és per a tirar coets. Bauti, on estàs? Estes coses et toquen a tu, mecaguen..!!! Bé, mire a dreta i esquerra, respire i tracte de clavar els piolets, però el gel es trenca amb facilitat. Tracte de clavar en la neu però és massa inconsistent, així que encaste la punta d’un piolet en una fissura i el note suficientment sòlid com per a pujar peus i traure l’altre piolet a la neu de la part de dalt. Esta volta si que s’enfonsa amb seguretat i em permet eixir del pas, bufant com una locomotora. Com ha passat este tio per ací sense corda? O és un fiera o està com una cabra, no hi ha més opcions. Però he d’assegurar el pas (si Ramón cau pendulejaria molt, donat que el muntanyer ha seguit pujant amb tendència a dretes) i just dalt de mi hi ha una roca gran amb una xicoteta fissura horitzontal, en la que estic segur que cabrà algun dels microfriends que porte. Tinc els dits de les mans tan gelats que no puc tancar les leves del friend, així que opte per estacar-lo directament a la fissura, pregant que Ramón el puga traure quan aplegue. Després de xapar-lo, torne a seguir les petjades fent una diagonal ascendent cap a la dreta, i com sé que no em pot quedar molta corda busque un lloc on muntar una reunió fiable. La veritat és que no hi ha massa on triar, donat que la major part de les fissures estan cobertes per gel i neu, així que al final opte per enllaçar un gran bloc de pedra del que podria penjar el meu cotxe i cride a Ramón per a que puje. Entretant recupere corda no pare de pensar en lo exposat que ha segut el pas vertical, i com el muntanyer que va davant l’ha fet sol i sense corda... quines ganes de jugar-se la vida!

Quan aplega, Ramón em demana que torne a anar de primer, així que li passe la corda i de nou em penje tots els catxarros i tire cap amunt seguint el rastre del màquina que va davant. Després d’uns 10 metres em trobe amb un mur infranquejable de roca. A l’esquerra puc vore un parabolt que sembla protegir un pas molt vertical, i les petjades em guien cap a la dreta. Per sentit comú, el muntanyer ha d’anar per la part més fàcil, però el parabolt em mira amb ullets tendres... i un altra cordada que va darrere indica a Ramón que la via va per l’esquerra, així que assegure el tros que hi ha fins el parabolt amb una estaca i li tire. Uns segons després m’adone que no és un parabolt sinó un spit (aguanta menys kg), però com que sembla prou nou el xape igual amb una cinta dissipadora i avise a Ramón (Al loro que vaig!). Quan ataque el pas tinc la sensació que està en pitjors condicions que el de baix. Es tracta d’un pas estret que amb roca seca és un IV fàcil, però que cobert de verglass i neu m’obliga a apretar les dents. Busque picar amb el piolet un bloc de gel que sembla sòlid, però que es trenca i es queda agafat a la punta del pic un tros del tamany d’un llibre de Ken Follet que immediatament em cau al cap. Procurant guardar l’equilibri, tracte d’enfonsar el pic del piolet a la neu de dalt del meu cap, però és tota inconsistent. Esbufege. Tinc les puntes dels dits de les mans gelades, quasi insensibles. Puje peus i mire de nou. No puc clavar a la neu ni al gel, però pose el pic del piolet a una fissura ampla i l’encaste contra la roca. Faig força. Sembla fiable, i l’aspecte de l’espit em dona la confiança suficient per a remuntar, fer una bicicleta i clavar l’altre piolet a la part de dalt. La fulla entra per complet i note que és neu dura. Sospire alleugerat. Les mans no em suen perquè fa massa fred, però note com l’adrenalina em corre per tot el cos. Col•loque les puntes davanteres dels grampons sobre la pedra recoberta de gel i puje fins l’empinada pala de neu que dona accés a l’edifici que hi ha al cim del Veleta. Quan aplegue a la reixa negra que l’envolta xape una cinta i descanse. Sols em queda una xicoteta travessa cap a la dreta fins aplegar al punt geodèsic.

És allí, entretant estic muntant la reunió, quan un home de mitjana edat que havia pujat per la ruta normal des de les pistes d’esquí de Sierra Nevada s’asoma al tallat per on discorre la via i mirant-me amb ulls somniadors em diu: “Lo que hubiese dado por subir por ahí con vosotros”. Aplegar a un cim sempre és especial, però pujar per on ho fem nosaltres té un sabor diferent!