ARESTA DE LLOSAS

- Merda! Crec que m’he deixat els grampons!- vaig dir encara mig adormit, incorporant-me al seient del copilot.

- Va, això no és en serio- em contestà Ramon, mirant-me de reüll, però sense estar tampoc massa sorprès. No és estrany que em deixe coses (tots ho sabeu!), però els grampons... no és una excusa, però la nit d’abans havia fet i refet la motxilla tres o quatre voltes, pesant cada peça de roba i cada mosquetó, posant i llevant, fins que vaig aconseguir que pesara uns 12kg. En fí, recordava que havia posat els grampons, però no que els havia tret de nou!(finalment a Benasc no trobarem tampoc cap lloc obert on llogar els grampons i la solució va ser carregar un piolet extra).

Havíem eixit d’ Alginet a les 2:00h del matí del dimarts i eren ja les 7:30h quan pararem a una gasolinera de Graus per comprovar l’imperdonable oblit, i les 8:30 quan aparcarem al Pla de Senarta per tal d’agafar l’autobús que en poc més de 40 minuts ens deixaria al refugi de pescadors de Vallibierna, atès que la pista d’accés (uns 9km) roman tancada als vehicles particulars durant tot l’estiu.

Cap a les 10 del matí començarem a caminar en direcció al nostre objectiu, l’inici de l’aresta de Llosas. El punt on ens desviarem del GR per aplegar al peu de via va ser l’ibon inferior de Corones. Una vegada allí, paronet per recuperar l’alé i fer un darrer mosset abans d’encarar l’aresta.

- S’aneu a a riure, però m’he deixat l’arnés- digué Ramon de sobte, escarbant a la seua motxilla.

- Helios, no li faces cas que està de conya.

- Que no, que és en serio. Me l’he deixat al cotxe.

- Si homeeeee!!!!- es posa a riure Helios, el meu nebot, que ens acompanyava en esta ocasió. Per sort Ramon és un home amb recursos i s’improvisà ràpidament un arnés amb unes cintes llargues i uns mosquetons.

 Amb aquesta pobra imatge com a veterans encararem la pedrera que pujava al primer cim del dia, l’Argarot  sud (3039m), on aplegarem cap a les 12 del migdia.

La motxilla plena amb el material d’escalada i de vivac i el sol que pegava fort no feien fàcils les coses. Les trepadetes de III/IV eren constants i l’aresta més perdedora i amb més pati del que ens pensàvem. En uns minuts aplegarem al cim de l’agulla Argarot (3040m), des d’on ja poguérem vore l’aresta en tota la seua extensió separant les valls de Corones i Barrancs i amb l’Aneto allà al fons, tan prop i tan lluny al mateix temps!

La baixada de l’Argarot fins el coll que el separa de la pujada a l’agulla Tchihatcheff (3052) era un poc delicada i decidirem utilitzar una instal·lació de ràpel que ens deixà al peu del famós pas de IV+. Després de parlar-ho, i donades les dimensions de les nostres motxilles i la falta d’esperit guerrer de la nostra expedició, decidirem esquivar el pas complicat per la part esquerra (III+),

fins aplegar a una placa tombada recorreguda per fisures, que tenien un bon pati però eren fàcilment superables.

 En unes poques trepadetes més entre grans blocs de granit ja estàvem al cim de l’agulla i ens encaràvem al ràpel de 40m desplomat que havíem vist tantes voltes en foto. Realment impressionava estar allí penjat, enmig d’aquell diedre de sòlid granit que es perdia amunt i avall... Una volta els tres baix, sols calia recuperar la corda i seguir fins al següent cim, l’agulla Franqueville (3065m).

- Quina corda calia estirar?

- La blava.

- Segur?

- Si, si, segur!

I vaig estirar la corda blava un metre. I s’ aturà en sec.

Vaig tornar a estirar més fort. Res, no es mogué ni 1cm. Merda!

- Helios, tira’m una maneta que va molt dura!

Helios és el meu nebot, però pesa 20kg més que jo, em trau un pam i està més fort que el vinagre. Però ni així. Després s’uniria Ramon, i estirarem i sacsarem la corda durant uns minuts per vore si podíem traure el nuc d’on estava enganxat, però no ho aconseguirem de cap forma.

Un dels avantatges d’escalar moltes voltes amb un mateix company és que no cal parlar molt les coses, així que quan Ramón es quedà mirant-me amb cara de circumstàncies vaig saber que m’havia tocat l’honor de remuntar la corda per tal d’alliberar el nuc.

Amb més por que ganes vaig acoblar el  Tibloc a una cinta per fer-me una pedaleta, em vaig posar el Megajul a l’arnés i... voilà, ahí em teníeu, pujant per un diedre desplomat de 40 metres a més de 3000m d’altura. Sincerament, crec que era la primera volta que utilitzava mitjans de fortuna en una situació de necessitat real, i la veritat és que no anà del tot malament. En uns 15 minuts ja estava dalt, i simplement vaig haver de desplaçar poc més d’un metre el nuc que unia les cordes per tal d’evitar les roques on s’havia quedat atrapat.

Després de baixar de nou i recuperar (aquesta volta ja sense problemes) les cordes ens encararem amb els passos de II i III que donen accés a l’agulla Franqueville. Sense més problemes la coronarem i seguirem desgrimpant en direcció al coll superior de Llosas. El dia era fantàstic, clar, amb una visibilitat excel·lent. Estar allí dalt, envoltat de buits i de granit, sentir-te fort i saber que l’horari que duiem era el previst era simplement meravellós.

I entretant buscava el pas fàcil en la ruta, tocant els blocs per si de cas a algun li s’ocorria caure, recordant-li constantment a Helios que no podia perdre la concentració... i així hores i hores...  De quan en quan una miradeta al pic Maldito, a poc més de 1km en línia recta a l’altra banda de la glacera de Corones, on no feia ni 2 mesos que estiguérem Ramon i jo fent la seua diagonal. Quins records!!

Des de l’agulla superior de Llosas (3087m) férem un ràpel d’uns 20m fins un coll, i a partir d’allí escalarem de nou, poc a poc, en direcció a l’Aneto. Sabíem que sols ens quedaven entre dues i tres hores més, però els passos eren cada volta més verticals i el cansament més gran. Quan aplegarem a l’agulla Escudier (3315m) Helios anava ja cansat, però a eixes altures ja no em preocupava. Les dificultats ja estaven vençudes, ens sobrava temps i Ramon i jo decidirem fer més descansos. Casi podíem tocar el cim de l’Aneto amb les puntes dels dits!

- Helios, al loro ara, que quan quan estàs cansat i penses que l’activitat ja ha acabat, és quan es cometen els errors. No importa que siga fàcil, has d’estar concentrat.

-  Tranquil tio, vaig bé.

Pas a pas, trepant entre grans blocs, aplegarem a l’agulla Daviu (3350m),

Poc després de les 7 de la vesprada, completament sols, xafàvem l’Aneto (3404m). Tot un luxe estar al cim d’aquesta muntanya i poder seure i gaudir del paisatge... i de la soledat! Este és un cim massificat fins l’extrem, on tots els dies de l’estiu es formes cues inacabables per poder passar el pas de Mahoma i fer-se la foto de rigor amb la creu. Si, eixe dia fórem molt afortunats! 

 Helios va seure al peu de la gran creu de metall que corona el pic, satisfet. Jo sabia el que ell estava sentint en aquell moment, eixa barreja de plenitud per haver aconseguit l’objectiu, però també d’extenuació, fam, sed... pot ser no tinga massa sentit, però poques voltes m’he sentit tan viu com en eixos moments, amb tot el Pirineu als nostres peus, envoltats de roques i neu. Eixe dia Helios s’havia destapat com un muntanyer segur i decidit, i amb una qualitat que val el seu pes en or a la muntanya i que comparteix amb Ramon: la seua actitud, sempre positiva, sempre amb un somriure. Supose que Helios és el més paregut a un fill que he dut a la muntanya, i eixe dia no podia estar més orgullós d’ell!

 Després de les fotos posant amb la senyera del Grup Aventurer de Carlet, cridades de telèfon a la família (si, hi ha cobertura!) i sopar un entrepà de sardines amb tomaca, ens vam seure damunt d’unes pedres a esperar la posta de sol... però feia vent i estàvem molt cansats, així que després d’uns minuts els tres decidirem que al sac de dormir s’estaria millor i muntarem el vivac arrecerats per unes pedres disposades en cercle a un parell de metres de la creu.

 La nit va ser tranquil·la i reparadora, i en quan el sol va treure el nas per l’horitzó ja estàvem en marxa, desdejunant i organitzant de nou les motxilles. Feia una frescoreta vigoritzant, i encararem el famós pas de Mahoma amb confiança. No és un pas difícil (II-III?) però els tallats que el flanquegen fan que resulte perillós en cas de tindre por o trobar la roca humida o amb restes de gel/neu. Però sols eren uns metres i en uns minuts l'havíem superat i ens preparàvem per travessar la glacera de la cara nord de l’Aneto, cada volta més xicoteta. Equipat amb un grampó, un piolet i un bastó (Ramon amb un grampó i dos bastons), jo tancava l’equip que en eixe moment dirigia Ramon en direcció al Portilló Superior, pas normal cap a la vall de la Besurta.

 Esta glacera és fàcil, però tots els anys hi han accidents greus per culpa de no portar el material necessari (com era el nostre cas) així que ens concentrarem en no fer tonteries. Pel camí ens trobaríem multitud de gent pujant a l’Aneto per aquesta ruta, gent molt equipada i amb pinta de saber el que feien, però també persones que no sabien ni posar-se els grampons i que els portaven penjats perillosament de qualsevol lloc de la motxilla... però qui era jo per criticar ningú, si era el primer que m’havia deixat els grampons en casa???!

Caminant poc a poc entre grans blocs de roca aplegarem al portillon superior, férem un mosset i seguirem cap al refugi de La Renclusa. Quan aplegarem ja eren quasi les 12 del migdia, bon hora per a tirar-li a «l’Esperó Picapiedra», 400m, V d’escalada clàssica, on sols estan equipades les reunions amb vells spits que cal reforçar.

 Com que Helios estava cansat decidí quedar-se al refu, així que Ramon i jo ens equiparem amb tot el ferro i en 45 minuts ja estàvem a peu de via, preparats per a gaudir de l'excel·lent granit d’aquesta via que puja al pic de la Renclusa... però eixirem un poc decebuts. Tot i que l’ambient és grandiós, la via resulta molt herbosa i en general poc atractiva, tret d’algun pas aïllat que li dona un poc de vida. Des del final de la via, un ràpel de 40m ens deixà de nou a la pedrera de la baixada normal des de l’Aneto, i en 45 minuts ens reuníem amb Helios per baixar a La Besurta per tal d’agafar l’autobús que ens portaria de nou al Pla de Senarta, on havíem deixat el cotxe el dia d’abans.

I així, sense parar, a les 2:00 del matí aplegàvem a casa, just 48h després d’haver eixit!